Exposició a La Cubana
Tal i com hi ha l’arròs a la cubana, els fesols negres a la cubana, o el son cubà, també es pot dir que hi ha exposicions a la cubana. I no m’estic referint a una exposició feta per oriünds de l’illa caribenya de Cuba sinó a l’exposició que aquest dies es pot veure a Sitges, al Miramar Centre Cultural: La Cubana 40+1: un viatge del ‘no-res’ al 2021.
Exposició molt esplèndida, atapeïda de material i d’informació que repassa la historia d’aquests 21 anys de la companyia de teatre amb molta generositat cap a tots el visitants i també cap els mateixos components de La Cubana, des d’actors a tothom que, encara que no surti a escena, és imprescindible per a que el muntatge es pugui realitzar.
Es mostra des dels seus orígens, vinculats al teatre d’aficionats de la localitat de Sitges a les seves primeres intervencions de teatre de carrer, a on afirmen que va ser una gran escola per a ells, i en aquests orígens ens expliquen les seves fonts d’inspiració d’alguns dels seus personatges que eren veïnes i veïns d’aquest poble.
Un racó entranyable és el magatzem, Les coses emmagatzemades, que es troba només començar i és un univers d’andròmines, màscares, objectes inversemblants, titelles, caps grossos i utillatge divers. La generositat de la exposició es troba en detalls com una nota escrita en aquest espai que diu Per si de cas i fa referència a tot aquell material que molts cops agafen (agafem) quan van de bolo i no saben quin servei els farà però ...
L’exposició transita per tots els espectacles de la companyia així com també pels esdeveniments d’encàrrec i també per totes les seves produccions televisives, tant sèries o programes especials. Però a part d’aquesta mostra tant extensa del seu treball també ens ensenyen tot allò que no veiem quan els anem a veure al teatre, i referent això s’ha d’esmentar un plafó titulat El kit del bon cubano, allí s’hi troben els estris d’urgència per a resoldre qualsevol problema que es pugui presentar minuts abans de començar una funció: precinto, brides, grapadora ... Qui no ha passat uns instants de pànic davant un imprevist, just a l’hora d’engegar l’espectacle, i la cinta americana en ho ha resolt? Si més no transitòriament.
La Cubana no té cap mena de relació específica amb el teatre de titelles, però entremig d’una infinitat de vestuari, de sabates, de perruques, d’ulleres, de paraigües i de barrets podem veure alguns ninots, titelles, màscares i no només les mostren sinó que fan referència a la seva construcció. En detall es pot apreciar com utilitzen diversos materials domèstics, casolans com un penjador de paret, per construir adorns o guarniments (suposo que tothom sap de que estic parlant, oi?). També podem veure la Marededéu de La Cubana i ens expliquen detalladament com va ser construïda, i certament els resultats son espectaculars.
Per acabar vull fer referència a un apartat on hi ha diversos teatres fets a escala de la mida real, amb tota mena de detalls, en que realitzaven proves per a filmacions i coreogràfiques. Alguns d’ells ben bé podrien ser una escenari per a titelles.
Queda ben palès amb aquesta exposició que La Cubana son gent que fa teatre molt abans de sortir a l’escenari.
Segur que aquesta generositat que s’aprecia a la exposició la continuarem veient en els seus espectacles, que igual que aquí ho donen tot. I només queda felicitar-los pels seus 40+1 anys.
Per molts anys Cubana!!!
Joan Gispert
Putxinel·li: 10 de setembre de 2021
Amades, El Pessebre i la Bòria
Entenem per pessebre la representació plàstica i objectiva del naixement de Jesús mitjançant la disposició d’un país vist de manera panoràmica, dintre del qual se situen una diversitat de figures mòbils que es poden bellugar i alterar de lloc a gust del qui mena el pessebre. Aquesta és la definició que fa Joan Amades a la seva obra El Pessebre.
El Pessebre és el primer gran estudi sobre aquesta tradició a Catalunya, i atén tant a les figures, algunes d’elles anomenades de ‘palillo’ perquè eren construïdes amb una tècnica que modelava en argila tots els detalls de la figura, vestuari, complements, etc, amb l’ajut d’un palillo, com també posa esment a les construccions, associacions pessebristes, història, llegendes, músiques, tradicions ...
Alguns autors creuen que Joan Amades era una persona conservadora, entre altres coses perquè quan fa referència al Caganer l’anomena com el qui fa les feines, però malgrat això, aquesta obra és considerada com una de les més completa sobre la temàtica dels pessebres.
Referent al llibre, com anècdota podem dir que era clandestí. Als anys 40 tota obra escrita en català patia de prohibició, a més d’haver de passar pel censor, donat que aquest era considerat com un llibre de ‘temática catalanista’. El cas és que es va editar a l’any 1946, però el pròleg estava datat falsament a l’any 1935, així en cas d’una inspecció censora es podia al·legar que era un llibre d’abans de la guerra i en ser de caràcter religiós i folklòric …
Anem cap a la Bòria. Joan Amades es va casar amb Enriqueta Mallofré i Coca, de Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), i en aquest poble hi van passar moltes temporades, des dels anys 40 fins la seva mort. De la localitat el van atreure els seus costums i tradicions, com la Festa Major i l’any 1954 Joan Amades va ser padrí del bateig d’un nou drac i d’uns gegants, actualment hi ha un cap gros amb la seva imatge.
La Bòria és un petit barri a les afores de Sant Quintí de Mediona. Les bòries eren terres de conreu, generalment de vinya, fora muralles, prop de les poblacions. En aquest barri fa 35 anys que el veïnat fa un pessebre en un petit jardí, sota una olivera plantada per ells mateixos el primer any de pessebre, que és digne de visitar.
No es tracta d’un pessebre animat mecànicament ni manualment com pot ser el ‘Betlem de Tirisiti’ d’Alcoi, senzillament es tracta d’una posada en escena de cases, rius i figures en un espai on fins i tot hi ha una horta on germinen els planters.
Les figures son de guix i de fang, i les més noves estan fetes de reïna. Totes elles han estat adquirides a diversos artesans i els veïns s’encarreguen de la construcció de les cases dels carrers, les masies, els carros, les cabanes, els pous ... Tot i que col·labora tot veí o veïna que vulgui, el ‘mestre artesà’ que s’encarrega de la escenografia és en Pere Ribes, que ha realitzat multitud de decorats i utilleria al llarg d’aquest anys.
El pessebre cada any canvia de forma i apareixen noves figures i en descansen d’altres. El riu i l’estany tampoc està sempre al mateix lloc i fins hi tot alguns anys s’hi poden veure peixos vius juntament amb el capellà, el pagès amb barretina i faixa, el pastor de l’Orient ..., i com a tots els pessebres aquest també manté el caliu de tradició popular, tal i com Amades observava totes aquestes manifestacions que sorgien dels carrers, de les places ..., de la gent del poble. I no cal dir que en aquest pessebre no hi manca en un racó amagat ‘el qui fa les feines`.
Joan Gispert
Putxinel·li: 29 de desembre d 2020
Coses petites
Lab LaSelvadansa i el cap de Pina
Sembla ser que, segons diuen, aquest virus ha fet
ensenyar les vergonyes al sistema, o dit d’una altra manera, ha mostrat els
límits de la globalització capitalista.
Com a conseqüència d’això s’han fet reflexions i debats
sobre el que s’ha de fer amb el món un cop hagi passat la pandèmia. Encara que
els governants continuen apostant pel mateix model d’abans del Covid19, hi ha
motles veus que proposen arriscar-se i emprendre un comportament vers la Terra
molt més respectuós i amb criteris econòmics, comercials i de relacions humanes
diferents als mantinguts fins ara.
El que està clar és que aquest Coronavirus canviarà les
coses, o les ha canviades ja. Anant a les coses evidents, una de les
conseqüències directes que ha provocat el virus és el confinament de les
persones. Mai ens haguéssim pensat que hauríem d’estar tancats a casa sense
poder fer res de tot allò que acostumem a fer, per començar anar a treballar.
Cancel·lació de bolos, de fires, d’estrenes …, totes
aquestes coses i moltes altres han estat els primers efectes referits al nostre
ofici, a la nostra feina. Potser si que no tornarà a ser res igual que abans
d’aquesta plaga del segle XXI i ens haurem de reinventar o amotllar-nos a les
noves necessitats …
Però de moment estem tancats a casa, i si pensem en el
confinament també podem veure que hem descobert, o redescobert, coses interessants
que crec que ens poden ajudar a encarar, primer de tot el desterrament domèstic
i després a veure noves iniciatives i altres formes de relacionar-nos.
Una cosa que penso que és important és que el temps ha
pres una dimensió diferent, o potser senzillament ens hem adonat que tenim
‘temps’, i que el podem invertir en moltíssimes coses, no només tenir-lo ocupat
en ‘feina’. Aquest fet, a banda que ens ha permès descobrir veïns i veïnes,
descubrir o redescubrir parts de la nostra casa infrautilitzats com pot ser el
terrat, a compartir xerrades, cinema, lectures, música i altres coses amb els
de casa, també ens està permetent treballar mitjançant noves tecnologies com
poden ser les gravacions d’espectacles per a
canals en directe, encetar nous projectes, visitar i revisar-ne
d’antics, reparar titelles, endreçar les eines i els materials, fer neteja (?)…
Per sort aquest confinament només ha estat físic i ens ha deixat lliure la
imaginació.
Aquests dies he recordat un article de Francisco J.
Cornejo que vaig llegir a la revista ‘Fantoche’,
referit a la ‘Máquina Real’, que parlava del temps de la Quaresma i els titelles.
Ens deia que durant molt anys i segles mentre durava el període quaresmal,
segons les autoritats de torn, no hi podia
haver cap ‘actividad dramática’ perquè entre altres coses era ‘provocativamente
lujurioso’. Aquesta prohibició ‘beneficiava singularmente a los titiriteros’
doncs ells si que podien realitzar les seves funcions, doncs al no intervenir
actors i actrius sinó titelles que ‘no eran de carne y hueso (… turbadora y
pecaminosa carne)’, se’ls permetia representar les seves funcions durant aquest
període de ‘reflexió i de penitència’.
Aquest article es refereix a temps passats, però el que
estem vivint ara m’ho ha recordat una mica. Els titelles amb la seva minúscula
presència han pogut concórrer a infinitats d’iniciatives que s’han dut a terme
en portals d’Internet i arribar a molta gent malgrat aquest aïllament que hem
de patir, tal i com ho mostra l’article d’en Toni Rumbau ‘L’activitat
titellaire no s’atura. Especial confinament’.
Tornant a les conseqüències que diuen que vindran després
d’aquesta infecció, i tenint el present com a mostra, crec que hem pogut
comprovar, almenys a nivell material, que amb molt menys es pot passar, i que
malgrat tot ens hem sentit, i ens sentim, feliços realitzant qualsevol de les
activitats que podem estar fent. Tant de bo poguéssim aplicar aquest criteri
auster més enllà del confinament.
Estaria bé que el canvi que pronostiquen fos el de tornar
a les coses senzilles, amb dimensions clarament humanes. Que arribés el temps
de les ‘coses petites’, com ho són els titelles, i ser senzill i/o petit no és
cap cosa dolenta, també en elles hi ha molta qualitat.
Quan parlo de ‘coses petites’ penso en Joan Amades
(‘Titelles i ombres xineses’. 1933) quan ens explica que de petit podia veure
teatre de titelles als cafès del barri, i que altres cops les funcions es feien
utilitzant com a castellet el marc d’una porta d’entrada a una casa i el públic
assistia a la representació asseguts al replà i per l’escala.
Ni molt menys estic dient de tornar als anys trenta, ni
fer representacions de titelles als replans d’escala ni a qualsevol ‘original’
lloc, sobretot de mala manera i sense les mínimes condicions necessàries per a
treballar, però potser haurem d’empescar-nos noves idees sense complexitats i
amb el criteri de les ‘coses petites’,
com els titelles.
Salut i titelles ... I tot anirà bé.
Joan Gispert
Putxinel·li: 25 d'abril de 2020
Lab LaSelvadansa i el cap de Pina
Els dies 20, 21, 27 i 28 de
setembre ha tingut lloc a Arbúcies el Laboratori LaSelvadansa organitzat per l’Associació Mouenarts. Una
experiència intensa dirigida amb inesgotable energia per la ballarina Sara
García-Guisado, que ha sabut trobar la complicitat d’un bon grapat de
professionals per generar un espai d’experimentació al voltant del cos,
moviment, música , improvisació i composició instantània. I que també ha gaudit
d’una molt bona resposta de participació de prop d’una vintena d’assistents,
procedents de diferents àmbits, entre els quals una servidora titellaire.
S’han anat combinant les sessions
de les facilitadores convidades a participar Ariadna Sarrats, Majo Villafaina,
Einat Tal i Rosa Ballarín amb la preparació d’una mostra duta a terme l’últim
dia. Així doncs, dissabte 28 la mostra
ha començat al matí en l’espai natural del Prat Rodó i ha continuat a la tarda a l’escenari de les Naus Ayats,
acabant amb una improvisació total en què ha intervingut fins i tot públic. Tot sota el paraigües del concepte de dansa
social, que aposta per portar la
dansa, també, a nous escenaris com l’entorn natural, que busca sobretot allò
que ens mou i busca moure’ns a totes i tots.
En aquest context és on ha sorgit
la possibilitat de col·laborar des de la nostra companyia Micro Troupe, aportant el
ninot que es fa moure imitant els moviments d’un ésser animat, el titella. I ha sigut així com, d’una setmana a l’altra ,
un cap de Pina Bausch abandonat primer i oblidat després en el calaix dels
projectes estancats, ha pres cos i vida i ha pujat a l’escenari, per participar
en aquesta Primera mostra d’improvisació i composició instantània LaSelvadansa.
Ha sigut un naixement el d’aquest titella de Pina, que gairebé ha copiat les
pautes de la composició instantània, de la dansa de creació en temps real, de
la urgència de les arts vives, que
requereixen un gran exercici d’escolta molt necessari pels temps que corren.
Sense donar temps d’actuació
als prejudicis que tenien paralitzat el projecte ( què agosarat fer un titella
de Pina Bausch, si no s’assembla en res...), s’ha imposat la urgència de
completar el cap amb un cos per fer-lo ballar.
Ha estat una acció fruit d’un impuls ple de ganes i energies sorgides d’aquesta
fabulosa experiència comunitària del Laboratori LaSelvadansa.
Ara ja ha deixat de ser un
projecte i senzillament és. Per això es pot moure i té vida com a titella i dansa,
perquè com deia Pina : dansem, dansem,
sinó estem perduts...
Titelles
i tradicions
Des de l’any 2014
l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès) organitza el Campus Joan Amades de cultura popular i
tradicional en totes les seves vessants: música, balls i danses, jocs, gegants,
caps grossos, gastronomia ..., fins hi tot titelles.
De les seves quatre edicions
dues han atès els titelles com a forma de teatre tradicional, la primera va ser
l’any 2015 amb la realització d’un taller de construcció de titelles, i a l’any
2017 amb la programació d’un espectacle. Serà a partir d’aquest any que el Campus Joan Amades gaudirà d’un espai
permanent dedicat al teatre de titelles i a les ombres xineses.
La companyia de teatre de
titelles Micro Troupe va presentar la proposta de crear un Espai de titelles i ombres xineses al Campus Joan Amades i l’Ajuntament
va rebre-ho amb interès. D’aquesta manera Micro Troupe es va oferir a
organitzar aquest espai amb la intenció de convertir-lo així en un referent
d’aquesta disciplina teatral.
Amb aquesta iniciativa, tal
i com ho entenia Joan Amades, es tractaria de preservar la tradició catalana
d’aquestes formes de teatre popular i posar de relleu la importància que va
tenir en altres èpoques i en els dies d’avui, i conèixer la seva constant
evolució.
La passió pels titelles que
manifesta J. Amades queda palesa al seu llibre ‘Titelles i Ombres Xineses’
(1933), és per això que llegint-lo podem pensar que els titelles efectivament
tenen uns orígens arrelats en les tradicions i que ell ho va saber captar
perfectament.
La finalitat d’aquest Espai, segons Micro Troupe, seria anar
una mica més enllà que presentar una programació d’espectacles, i tindria com a
objectiu desenvolupar diferents àmbits de la cultura del teatre de titelles i
ombres. Així doncs, a part de les representacions, pretenen organitzar tallers,
exposicions, trobades tècniques i professionals, conferències ..., en
definitiva, que sigui un espai dinamitzador del món del titelles i de les
ombres xineses, amb l’objectiu d’arribar també, a més del públic en general, a
sectors professionals.
Aquest any es podrà veure l’espectacle
El Faune, el Drac i el Dimoni de la
Companyia Eudald Ferré, que també complementarà l’Espai de titelles del Campus amb una demostració de diversos tipus i
tècniques de titelles. Tot això serà el proper diumenge dia 3 de juny des de
les 9:30 hores a la plaça del Sol.
Des de Micro Troupe agraeixen
a l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona l’interès mostrat i desitgen que la
iniciativa tingui una bona acollida dins el Campus
Joan Amades i es pugui convertir així en un esdeveniment durador relatiu al
món del titella.
Joan Gispert
UNIMA Catalunya: 28 de maig de 2018
Ombres i llums
En
Fabrizio Montecchi de Gioco Vita després
de les presentacions de rigor ens explica que amb el poc temps de que disposem
tot just podrem obrir una porteta que ens il·lumini sobre totes les
possibilitats que ofereix el teatre d’ombres. Els no iniciats en aquesta matèria
teatral, el noranta per cent dels assistents, descobrirem que amb llum, ombra i
una pantalla es poden aconseguir efectes fascinants que no tenen res a envejar
al mapping.
Així
començava la master class d’enguany a Lleida dins el marc de les Jornades
Tècniques de la Fira de Titelles: “L’ombra i el seu doble”.
Divendres
comencem la sessió directament amb l’exploració de la nostra ombra en l’espai.
Gràcies a la presència de la tècnic de
la companyia es van creant diferents ambients de llum que ens conviden a
moure’ns en aquesta descoberta de la nostra ombra, primer projectada en les
parets i després en una gran pantalla translúcida o semitransparent que
divideix l’espai per la meitat i a nosaltres en dos grups, i treballem
alternativament i sorprenentment hipnotitzats per la nostra ombra. Primer ens
han seduït amb l’experiència, ara venen les preguntes i els conceptes per anar
endreçant el que acabem d’experimentar.
Primera
pregunta: què es l’ombra? Falta de llum i necessitat de llum.
Primers
conceptes: necessitem un cos en un espai i en un moment concret, exposat a una
llum que li genera una zona d’ombra, que nomena ombra pròpia, i l’ombra
projectada sobre la pantalla. Tot
l’espai que hi ha entre l’ombra pròpia i la projectada és ombra.
Així
podem entendre que el teatre d’ombres tradicional
funciona amb l’ombra pròpia en contacte amb la pantalla, de manera que ombra
pròpia i projectada són la mateixa, i es treballa des de darrera de la pantalla.
El teatre d’ombres contemporani juga
alhora amb l’ombra pròpia i la projectada, davant i darrera de la pantalla. Per
això hem de tenir clara la importància de la distància que hi ha entre llum i
pantalla, que quan més curta més deforma l’ombra. I esdevé essencial el punt on
es col·loqui el llum.
Continuem
amb la praxis. Ara treballem amb dos
focus situats darrera la pantalla que amb l’ajut de viseres generen un espai d’ombra al mig, de
manera que es projecten dues ombres diferents “encaixades”. Després amb dos
focus de color vermell i blau, creuats, que fan que un cos projecti dues
ombres. L’ombra vermella la produeix el focus blau i està “pintada” de vermell.
L’ombra blava la produeix el focus vermell i està “pintada” de blau.
Després
d’una pausa, continuem la investigació amb un punt de llum mòbil, que des de darrera la pantalla permet gran
varietat en la qualitat de l’ombra, gran velocitat en els canvis de mida i
distorsió. És com haver deixat la càmera fixa per la càmera mòbil, genera la il·lusió
de l’espai en moviment. Quan passem davant de la pantalla amb aquesta llum
mòbil, identifiquem la distorsió típica de la llum d’espelma i s’evidencia la
diferència de treballar davant o darrera la pantalla: al davant veiem el cos i
l’ombra, al darrera només l’ombra dissociada.
Després
de tant de moviment és hora d’aturar-nos a observar la qualitat de la llum,
comparant diversos focus, que projecten ombres més o menys definides. Un dels
elements és la bombeta al·lògena, quan més curt és el filament més definició.
Però també la caixa del focus, si està pintada de negre evita reflexes i si li
posem una visera en la part inferior, en cas d’estar a terra també evitarem que
la zona inferior de l’ombra sigui més clara pel reflex de la llum al terra. En
canvi un focus halogen amb miralls produeix molts reflexes. Tot depèn del tipus
d’ombra que busquem, en funció del tipus d’escena a solucionar. Amb el telèfon mòbil,
el led aporta una ombra negra definida i freda molt diferent a la de
fluorescent, grisa i que sembla l’ombra de l’ombra. I és que en el teatre
d’ombres és important la llum per l’ombra que proporciona.
I
ara introduïm un altre variable, la
pantalla. El moviment de la gran pantalla (de seda barata, tela de folre),
una suau ondulació, canvis de pla..., aporten noves qualitats a l’ombra. I la pantalla
totalment mòbil, com un tros de licra agafat entre dues persones. Però podria
ser un paraigües, un diari o un element de vestuari. Està clar que quaranta
anys d’experiència en teatre d’ombres donen per molt.
La
darrera experiència és ja amb màscares i perfils grans que transformen el cos
parcialment en siluetes. Ens em passat quatre hores encantats en la observació
de la nostra ombra, hem descobert “el poder de l’ombra d’encarnar l’energia”, de
proposar significats i sobretot la llibertat d’interpretar-los.
Dissabte
quan arribem a l’aula hi ha tot de siluetes
escampades pel terra i en Fabrizio després d’unes orientacions sobre com
agafar-les, girar-les i accionar
articulacions estirant les anelles amb el polze ens convida a jugar amb elles.
La silueta plana elimina els moments d’ombra no expressiva de les tres
dimensions. Son siluetes de tija vertical les que utilitza la companyia (les de
tija horitzontal del teatre tradicional no permeten projectar l’ombra) que deixen
utilitzar tot l’espai entre el focus i la pantalla, aportant molt de dinamisme.
Hi
ha siluetes d’ombres negres i siluetes de color, de policarbonat
colorat amb pintura de bombeta que resisteix l’escalfor. Siluetes de treball, generalment en cartró, utilitzades durant els
assajos per definir la seva forma, manipulació i mida, i siluetes definitives, en policarbonat, més resistents a les
funcions, cobertes de paper negre per evitar reflexes.
Les tiges al cap de les siluetes acostumen
a ser molt violentes, per això s’utilitza un mecanisme de manipulació que
consisteix en un fil estirat per una anella. Com el moviment que s’aconsegueix
així és mecànic, també s’incorpora l’articulació del tronc, en el moviment del
cap, de manera que la qualitat de moviment esdevé més orgànica. Les tiges als
braços aporten més naturalitat al moviment, però necessitem les dues mans per
manipular-les.
La
mida de les siluetes està en funció de la mida de la pantalla. I es van creant
diferents siluetes d’un personatge en funció de les necessitats de les diverses
escenes. Quan treballem davant de la pantalla, la silueta adquireix un
significat escènic molt diferent si és
negra, blanca o pintada. Així com si es manipulada amb la mà, cap, fils..., i
un seguit de possibilitats sempre en funció de la solució més adequada a la
dramatúrgia.
Acabem
la sessió visionant i comentant vídeos d’espectacles de la companyia Gioco
Vita, on podem veure la gran quantitat de recursos i llenguatge escènic que han
anat creant en la seva dilatada trajectòria. En Fabrizio comenta que hi ha moltes
companyies que en algun moment treballen el teatre d’ombres, però poques que
s’hi dediquin com ells al llarg de quaranta anys. Potser això explica el fet
que, al master, haguem estat un grup reduït, la qual cosa ha estat perfecte per
treballar, però preocupant en el sentit que no s’aprofitin més oportunitats com
les que ens continua oferint la Fira de Teatre de Titelles de Lleida d’aprendre
de grans professionals.
Elena Mesa
Putxinel·li: 11 de maig de 2018
Potser
La companyia de
titelles Micro Troupe fa 17 anys i ho celebren amb una exposició: ‘Titelles a
la recerca d’espectacle’.
Com a l’obra de
Pirandello ‘Sis personatges en cerca d’autor’, els titelles protagonistes
d’aquesta exposició també estan buscant el seu paper a representar.
Dels titelles exposats,
uns havien de ser els protagonistes d’unes obres que mai s’han realitzat, altres
han servit de prova amb nous materials o enginys tècnics, alguns formen part de
futurs projectes que no arriben mai, uns quants han servit per a fer exercicis pràctics
en tallers de teatre, també hi ha que han estat construïts senzillament per la
necessitat de crear ..., però tots ells han servit per a experimentar i
desenvolupar altres titelles que han conduit a la realització d’espectacles
consolidats, cosa que és molt d’agrair.
Curiosament, i
malgrat que no estan adscrits a cap muntatge, molts d’ells gaudeixen de
personalitat dramàtica, així doncs es poden veure entre altres a un encantador
de raïms cec, a una funambulista poca fe, a una mona somiadora ..., però tots
aquests atributs ells els desconeixen al no estar construït el guió per on ells
s’haurien de moure.
Son titelles de
diferents tècniques: tija, guant, de manipulació directa ..., que al llarg
d’aquests 17 anys Micro Troupe ha anat desenvolupant.
Quan Micro Troupe va
començar com a companyia de pallassos existia entre els seus membres un gran
interès per la manipulació d’objectes i poc a poc van anar introduint el
titella en els seus espectacles, fins que aquests van convertir a l’actriu i a
l’actor a més a més amb manipuladors. Tot i així, generalment, apareixen com a
actors presencials en molts dels seus muntatges.
El disseny i la
construcció recau en l’Elena Mesa que modela, construeix, pinta i vesteix els
titelles, que generalment estan fets de cartró i/o fusta, però es podria dir
que una característica dels titelles de Micro Troupe és el paper i el cartró.
Cal dir que el taller de la companyia està ubicat en un poble amb una tradició
històrica paperera, Sant Pere de
Riudebitlles (Alt Penedès), i s’estimen més treballar amb el que tenen al seu abast.
Tornant a l’exposició ‘Titelles a la recerca d’espectacle’, tots els titelles que allí és poden veure han estat creats a partir de la imaginació, però ells, igual que els hi passa als personatges de Pirandello, es deleixen per estar dalt de l’escenari. Potser algun dia tindran l’oportunitat, potser ...
L’exposició es
realitza a la Taverna d’en Silè, carrer de l’Hospital, 10 de Sant Pere de
Riudebitlles, a partir del divendres 24 de novembre de 2017, i aquest mateix
dia, a les 7 del vespre, es farà la inauguració acompanyada d’una copa de vi.
Es podrà visitar fins el divendres 5 de gener de 2018.
Micro Troupe
Putxinel·li: 23 de novembre de 2017
Dins
l’edició d’enguany de la 28ª Fira de Titelles de Lleida, l’Espai Pro ha
celebrat les 10es jornades tècniques que promouen les trobades amb els
professionals del sector. En aquest context ha tingut lloc la Master Class amb
Plexus Polaire, la companyia franco-noruega encarregada de la funció inaugural
de la Fira amb el seu espectacle Cendres.
Un cop més cal agrair que la Fira aquesta oportunitat que ofereix a actrius,
actors, titellaires i d’altres professionals del món de l’espectacle, d’aprendre
de creadors de primera línia, en aquestes Master Class que tenen lloc a l’Aula
de Teatre de Lleida.
La
Ynguild Aspeli, directora de la companyia, i l’Andreu Martínez, actor
titellaire de Plexus Polaire, han sigut els encarregats de dirigir el treball.
Noruega ella, resident a França. El catalanet
de la companyia, ell, com li deien aquests dies carinyosament. Nòrdica i
mediterrani, un bon tàndem, en que ella elaborava el discurs en francès i ell
traduïa amanint el text amb sonores rialles: un Ce n’est pas mal d’Ynguild vol dir que està prou bé.
Sense
masses preàmbuls, els assistents ens transformem en un banc de peixos i passem
a ser un element coral que s’encarregarà de donar vida als titelles de mida
natural i de marcat caràcter realista, característics de la companyia. Els caps
son obra d’Ynguild, els modela en fang i treu còpia del motllo en paper maixé.
L’escolta
i coordinació són essencials perquè 3 o 4 manipuladors s’entenguin amb un
titella, ja sigui amb els comandaments de cap i esquena o per manipulació
directa, el més subtil possible, a cames i braços. Primer posem el focus en la
realitat del titella, en les seves emocions i en com l’economia de moviments i
la mirada són essencials. Aquí arribem a la necessitat de la precisió i
l’èmfasi en la tècnica, per saber on estem en cada moment.
Llavors
comencem a idear una situació teatral, una petita seqüència senzilla, que
anirem desenvolupant. La rutina és que un grup de manipuladors i titella actua i la resta observem asseguts a cadires, tant manipuladors
com titelles. Segur que no era l’única que com un flash m’adonava de confondre
titelles per persones ...
Passi
a passi, es tracta d’assimilar les consignes que ens aporta Ynguild per anar
enriquint la situació de partida. Progressivament els manipuladors també esdevenen
actors o personatges, desdoblant les realitats.
El canvi de focus de la realitat del titella, la principal, a la
realitat dels manipuladors-actors requereix un esforç de dissociació. Quan
passem de manipular a accionar, les reaccions del titella esdevenen fonamentals
i ha arribat el moment de saber perquè estem treballant amb un titella, què ens
permet fer que no pugui fer una actriu o actor?
I el
temps ha volat, torna a ser el moment de ficar els titelles dins les maletes,
perquè continuïn viatjant. Hem tornat a suar la samarreta un any més a l’espai
Brook de l’Aula de Teatre de Lleida.
Àligues, la solemnitat de l’imaginari festiu
Amb motiu del 90è aniversari de l’Àliga de Vilafranca del Penedès,
el passat dia 1 d’abril de 2017 es va fer una trobada d’aquestes bèsties a la
capital del Penedès en la que es pot considerar com la Primera Mostra d’Àligues
Centenàries. Han estat les convidades les àligues de Tarragona, Reus, Barcelona
i Agramunt, i l’amfitriona va tancar la cercavila. Va ser una ocasió
excepcional de poder veure juntes aquestes cinc peces, les quals tenen un
protocol d’actuació molt estricte i, segons diuen els entesos en la matèria, és
poc freqüent que es pugui fer una trobada d’àligues amb tant de pedigrí.
L’àliga és un dels components més antics del bestiari festiu
català. Havia estat utilitzat inicialment a les processons de Corpus, el
document més remot on apareix una bèstia festiva d’aquestes, data de l’any 1399
a Barcelona.
De posat i actitud solemne, sempre ha simbolitzat el bé
enfront del mal. Si els dracs festius eren uns enviats del les forces del mal i
representaven les desgràcies sobre la població: plagues, sequeres, fam …, les
àligues eren tot el contrari, en mostrar la bondat y bona fe que sempre se li
ha atribuït al cristianisme. És per això que alguns estudiosos vinculen
aquestes aus amb Sant Joan Evangelista, però altres investigadors de tradicions
s’han limitat a dir que l’àliga és un símbol de la ciutat, personificant el
poder municipal. De fet, l’àliga és un element que apareix tant a escuts com a
banderes, i ha estat icona de regnes i imperis. En Joan Amades qualifica
l’àliga com “el més important dels entremesos a peu …, el major acte a un hoste
era enviar l’àliga a ballar al seu davant, amb què s’interpretava que la ciutat
li oferia la més noble hospitalitat”.
Tornant a la imatgeria zoomòrfica que ens ocupa, i tal i com
he dit abans, les maneres d’actuar de les àligues són molt rigoroses, en ocupar un lloc determinat i
destacat en els seguicis, sent l’única peça del bestiari festiu que se li
permet ballar dins de l’església, davant de l’altar. La música que les
acompanya es pot dir que és majestuosa, composta generalment de dues parts, una
primera més lenta i de ritme binari i una segona més ràpida i alegre amb un ritme
ternari. Pel que fa al ball, gaudeix d’una coreografia molt determinada i
generalment s’executa amb un puntejat a la primera part, amb unes passes molt
marcades i precises, mentre a la segona part la dansa s’executa amb saltirons i giravolts.
Les àligues de festa acostumen a ser peces no massa grans,
portades per una sola persona, coronades en la majoria dels casos, tot i que hi
ha constància que en períodes republicans a alguna d’aquestes figures li van
treure la corona. Poden dur un colom, garsa o òliba al seu bec, com també un
pom de flors. Algunes peces incorporen un bastó de comandament sota una de les
seves ales, i aquestes poden estar obertes o tancades.
De les àligues que van visitar Vilafranca podem dir que la
de Reus està documentada des de l’any 1626, destruïda posteriorment per Felip V
per estar vinculada al seu enemic Carles d’Àustria però refeta l’any 1725, la
qual perdura fins l’any 1738 en què va quedar arraconada degut al seu mal
estat. L’actual està feta l’any 1996 de resina de polièster, fibra de vidre i
pa d’or patinat.
De la de Tarragona en tenim constància documental des de
l’any 1531. Se l’abandona l’any 1851 degut a una crisi gremial del grup que la
duia. Recuperada fins avui des de l’any 1986. Està modelada en llautó sobre una
estructura de ferro.
De l’àliga de la Ciutat Comtal en trobem referències en
documents del segle XIV i tenim constància de la seva activitat fins l’any
1807. Se’n construeix una de nova l’any 1989 i deu anys després, una altra.
Feta de fibra de vidre, fusta i roba.
Agramunt, segons documentació, dóna constància de la seva
àliga al segle XVI. El que si que és segur és que va ser introduïda de nou
l’any 1995. L’actual està fabricada en fibra de vidre.
L’any 1600 l’àliga de Vilafranca va participar a la processó
de Corpus, i degut al seu mal estat va deixar d’aparèixer en públic l’any 1882.
Torna a sortir un nou exemplar l’any 1926, construït en cartró. Com anècdota,
podem dir que aquesta última la van fer inicialment amb les ales obertes i
posteriorment li plegaren, degut a problemes amb els seus moviments.
Joan Gispert
Putxinel·li: 3 d'abril de 2017
No són titelles però són ninots que interpreten un personatge amb el seu moviment i que han adquirit una gran popularitat allà on se’ls fa aparèixer any rere any. La seva contemplació constitueix tot un espectacle. Són unes figures que, parades a espais determinats i a causa de la seva acolorida i dinàmica presència, aconsegueixen fer badar a tothom que els veu.
Tampoc són autòmats, en ser accionats per una o diverses
persones mitjançant una barra, de fusta o metàl·lica, que travessa el carrer de
balcó a balcó a una determinada alçada. Són uns personatges penjats de la
perxa, i al fer-la girar amb més o menys velocitat i habilitat, provoca que
facin unes tombarelles pròpies d’acròbates de circ. Tot això generalment va
acompanyat de música interpretada per una banda al carrer que amenitza els
exercicis.
Un d’aquests personatges el podem trobar a Girona, amb el
nom de Tarlà. A mitjans del s. XIX la pesta va colpir la ciutat de Girona i el
carrer de l’Argenteria va ser un dels més afectats, cosa que provocà l’aïllament
en quarantena d’aquella zona, quedant emmurallada amb fustes i canyes. Per tal
de distreure als habitants encorralats, un veí va decidir entrar-hi i
distreure’ls amb bromes, jocs i saltirons. Aquest fet, amb el pas dels anys, va
ser rememorat amb la substitució d’aquell eixerit veí per un ninot que el
representava.
El ninot va rebre el nom de Tarlà de l’Argenteria, el qual
al llarg dels anys ha anat canviant d’indumentària i des de fa molt temps
llueix un vestit de joglar amb picarols al barret. Aquesta personalitat fa la
seva aparició durant les festes de la primavera, pels volts de Sant Jordi, a la
Rambla i al carrer de l’Argenteria de Girona.
Una altra festivitat d’aquesta mena és l’Home de la barra a
Tàrrega. Va ser creat l’any 1878 per un músic local anomenat Miquel Florensa,
Miquel del Bitxo (sembla ser que tenia una ‘acadèmia d’invents i enginys’ cosa
que va afavorir la construcció del ninot), per a celebrar la capvuitada de la
festivitat de Corpus.
Aquest Home apareixia dalt del carrer d’Urgell agafat a una
barra que penjava en diagonal, degut a l’estretor del carrer, cada 5 anys per
les festes de la Mercè fins l’any 1954, que va quedar oblidat a unes golfes
d’una casa del mateix carrer. L’any 1980 la companyia Pots Teatre el va
recuperar i va estar en actiu fins l’any 1982, quedant un altre cop oblidat.
L’any 2000, un grup de joves de la ciutat el va fer aparèixer de nou, i ara
actua puntualment durant les festes de maig.
Els Volantins, la Gertrudis, la Cleopatra i el Pablo, són la
primera manifestació de les festes del Sexenni a Morella. Les dues dones i
l’home engalanats a manera de festa ballen giravoltant agafats a la barra que
travessa el carrer Nou durant tota la processó mentre passen per sota seu tots
els balls i quadres folklòrics fins l’arribada de la Mare de Déu: en aquell
moment, aturen les acrobàcies i senzillament fan una respectuosa reverència.
Estan construïts amb fusta i pasta de paper i el vestuari és
de roba. Tenen presència a les festes del Sexenni de Morella des de l’origen
d’aquesta celebració a finals del segle XVII. S’ha de dir que el carrer on fan
les seves voltes, el carrer Nou, històricament és un carrer de classes
populars, i es pot entendre a aquests Volantins com un homenatge a la Mare de
Déu però també com una invitació a la festa.
D’aquests personatges agafats a una barra i ballant per
animar la festa, en podem trobar també a altres llocs de la Península, com per
exemple el Volatín de Tudela, a Navarra, que surt acompanyat de pirotècnia el
dissabte de Setmana Santa al balcó de l’ajuntament representant a Judes.
Tots aquest ninots formen part del teatre tradicional de
carrer, molt arrelat entre els veïns i veïnes de les localitats on es
representes les seves ‘funcions’.
Joan Gispert
Putxinel·li: 26 de gener de 2017
Cos a cos
Arribar a l’Aula de Teatre de Lleida poc
abans de les 10 del matí i veure una muntanya dels titelles híbrids de Duda
Paiva, escampats pel terra , quiets, inerts
esperant a prendre vida. Titelles d’escuma que talla ell, el ballarí, coreògraf,
titellaire i escultor brasiler que desenvolupa el seu treball des del 2004 a la DudaPaiva Company
amb seu als Països Baixos.
Titelles híbrids, la majoria torsos de
dones calbes amb els pits descoberts, el minotaure, dones velles, calaveres ...
Tots ells amb un cert aire burlesque, i que de seguida, a les mans de Duda,
mostren un ventall d’emocions amplíssimes amb un toc de tendresa i humor, com a
marca de la casa.
Dins les 9es Jornades Tècniques de la Fira
de Titelles de Lleida 2016, que ja compta amb 27 edicions, la Master Class amb Duda
Paiva que portava per subtítol La partitura de l'objecte. El cos de l'actor i
el cos del titella, ha estat més que generosa, esplèndida en allò que més
desitgem les i els titellaires que, no ens enganyem, és tocar titelles.
Tot comença amb la respiració que
antecedeix el moviment, i llavors el punt fix es posa en dansa, moment en què
els manipuladors passem a formar part del titella. Qui mana en aquesta
dialèctica entre titella i manipulador? El focus va passant de l’un a l’altre,
sempre tornem a la respiració.
El gran mirall de l’aula ens orienta per
organitzar la composició visual amb aquest nou company, la majoria toquem un
titella híbrid per primer cop. Ens deixem improvisar, buscant les emocions en
el sentit més orgànic, però també la comprensió del titella, que ha d’entendre
el moviment des del seu cap, la nostra mà dreta que respira.
Duda i Porshia, el seu híbrid inseparable,
ens observen, alhora que ens meravellen quan il·lustren amb les seves
danses les indicacions i consignes que
es van afegint als exercicis. I se’ls escapa un somriure murri per sota el nas
davant la darrera improvisació ja que coneixen quina és la darrera consigna: el
titella ha decidit matar el manipulador.
Ja s’ha acabat. Ha passat volant. L’aula
necessita ventilació i els titelles tornaran a ser embalats per a volar. Bon
viatge i fins aviat.
Elena Mesa
3 de maig de 2016Titellaires terroristes?
La ‘democràcia espanyola’ ha tallat els fils dels titelles en el cas
dels dos actors titellaires empresonats. Res de nou si partim de la base que
democràcia i espanyola són dos conceptes antònims, i també si revisem la
història de la reacció judicial o, millor dit, repressiva contra tot allò que
pugui ser alguna manifestació artística contra l’ordre establert. Podríem
començar, sense anar massa enrere, a l’any 1977 quan als Joglars els van fer un
consell de guerra per la seva obra La
Torna , i fins avui on els casos com els dels rapers Valtronyc
de Mallorca i el lleidatà Pablo Hesél, han continuat atemptant contra la
llibertat d’expressió.
Valtronyc, va ser detingut per
injúries a la corona, i a Hesél li demanaven 2 anys de presó per apologia al
terrorisme. Tot dos víctimes de la repressió per utilitzar la seva música per
dir allò que pensen, que senten i que volen difondre mitjançant el seu art.
Altres músics ens podrien parlar de les temptatives ‘purificadores’ del poder judicial i policial espanyol, sense anar
més lluny en Cesc Freixes ens podria explicar alguna cosa.
Fora de casa nostra també en van
plens. Recordem casos com el grup de roc ‘Sociedad
Alcoholica’ prohibit i censurat a les espanyes, això va passar l’any 2015,
no cal tirar més enrere. Escandalós també va ser el cas del company i la
companya basca ‘Pirritx eta Porrotx’,
pallassos, quan volien censurar-los per la militància d’ella (Pirritx) a Herri
Batasuna (dic volien doncs no ho van aconseguir mai, la pressió popular
infantil que gaudien els seus espectacles ho va impedir).
L’Alfonso i en Raúl, els dos
titellaires empresonats de la companyia ‘Títeres
desde abajo’, portaven a escena un espectacle de titelles amb unes
característiques molt concretes de la tradició castellana dins el teatre de
titelles. En Lorca ja escrivia ‘Los
títeres de cachiporra’ i el protagonista: Don Cristóbal (que és el mateix
protagonista que el de l’obra de Títeres
desde abajo), era un personatge cruel, barroer ..., que acabava matant a
tots els altres personatges de l’obra. A altres cultures també trobem
personatges estereotipats a les representacions de titelles que exhibeixen com
a característica la trapelleria malvada, el cas més evident per a mi és el del ‘Punch’ anglès que arriba a fer botifarres
amb gairebé tots els personatges que surten a la funció incloent-hi el seu
propi fill i al policia.
Podria seguir amb molts i molts
exemples arreu del món d’aquest teatre d’origen popular que són els titelles,
on les garrotades i les sàtires són una característica d’aquest gènere i no hi
ha hagut represàlies cap els seus intèrprets, però a les ràncies institucions
espanyoles de l’ordre no els hi val cap argumentació, aquestes s’estimen més
continuar amb la seva cachiporra.
Alfonso i Raúl: llibertat i titelles.
Joan Gispert
Xarxa Penedès: 10 de febrer de 2016
Aquest
any els titelles han estat presents a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès) durant
els dies 10, 11 i 12 de juliol, al Campus Joan Amades de Cultura Popular i
Tradicional. Al costat de conferències i dels més variats tallers com poden ser
de música, de construcció d’inxes, de balls, de maquillatge, de gastronomia, de
pirotècnia ..., hi ha hagut el taller de ‘manipulació i confecció de titelles’
que la impartit l’actor, titellaire i constructor Eudald Ferré. Sis hores de
taller repartides en 3 dies que han servit per a que un grup heterogeni de
talleristes, des d’educadors a titellaires passant per curiosos i artistes
plàstics, hagin pogut fer un recorregut per la història dels titelles mitjançant
la projecció de fotografies que han servit d’exposició de titelles d’arreu del
món. També s’han pogut tocar i manipular una nodrida quantitat de titelles de
diferents tipus, orígens i tècniques que ha mostrat molt generosament, sobretot
en abundància i diversitat (fins i tot han estat presents els titelles del seu
darrer espectacle ‘El Zorro’), l’Eudald Ferré.
Ombres,
tiges, bunraku, guaratelle, titella català ..., ha sigut part del
vocabulari que s’ha sentit aquest tres dies i que segur que poc o molt haurà
estat interioritzat pels assistents. Hi ha hagut temps per mostrar ‘aparells’ o
‘màquines’ característiques del teatre de titelles, com la ‘llengüeta’ i la
‘pipa de foc’. La construcció de siluetes per al teatre d’ombres, amb acetat i colorades,
i una breu mostra de manipulació d’aquests perfils també han tingut un breu
espai de temps.
Bona
part de les hores del taller han estat ocupades en la construcció dels petits
personatges. Començant pel coneixement dels materials en que es poden fer:
paper, cartró, làtex, neoprè, fibra de vidre ..., i continuant amb una pràctica
d’omplir uns motlles amb neoprè i làtex. Després el programa del taller va
conduir fins a la pròpia elaboració del motlle amb guix, treballant dues
tècniques diferents: amb recipient o ‘capsa’ i amb ‘llaunes’. D’aquesta manera
és van modelar un parell de caps de titella amb fang dels que posteriorment es
van treure els motlles amb les tècniques esmentades anteriorment. Tot plegat van
ser sis hores que es van fer massa curtes per a conèixer tot el món del titella,
però que han servit per a que molts dels assistents hagin tret una breu però
concreta idea del teatre de titelles.
Aquest
any, a la segona edició del Campus Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional,
s’han celebrat els 125 anys del naixement d’aquell que li dóna nom, i ha estat
un gran encert incloure per primer cop aquest apartat que atén el teatre de
titelles tal i com ho entenia Amades: un teatre que té els seus orígens
arrelats en les tradicions.
L’any
passat, durant la primera edició d’aquest Campus, es va presentar el Centre d’Interpretació Joan Amades, com a
garantia del reconeixement de la figura i el treball del folklorista, partint
d’aquests objectius desitjàvem que el seu interès pels titelles es veies
plasmat en el programa de posteriors edicions i així ha estat. Només queda
agrair i felicitar primer de tot a l’Eudald Ferré per la seva traça impartint
aquest taller amb un temps molt ajustat i amb una diversitat d’assistents, i a l’organització
del Campus Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional per haver programat
enguany el taller de ‘manipulació i confecció de titelles’ atenent la passió
que Amades tenia també per aquest teatre popular. Desitgem que els tallers
referits al teatre de titelles continuïn estant presents en properes edicions del
Campus i que es puguin consolidar com una oferta estable més.
Joan Gispert
Putxinel·li: 27 de juliol de 2015
Les ombres del Doctor Caligari
Si entenem el cinema, igual que la fotografia, com
la combinació de llum i ombres amb l’objectiu d’explicar alguna historia,
entendrem encara més que les ombres xineses es trobin als orígens de l’art
cinematogràfic. Les ombres xineses van significar en el seu moment una de les
primeres tècniques per a posar una imatge en moviment i poder explicar una
llegenda o una història. De fet, les primeres pel·lícules es passaven en
espais, generalment ambulants, on també s’hi feien ombres.
El cinema va arribar i un control més gran de la
llum va propiciar tècniques més acurades d’aplicació en el seu ús, però l’ombra
continuava existint en molts i molts plans o escenes de les primeres
pel·lícules de la història del cinema. Un exemple d’això és la pel·lícula ‘El
gabinet del Doctor Caligari’ (1920), de l’alemany Robert Wiene que conté una
gran quantitat de llenguatge cinematogràfic en el que les ombres hi juguen un
paper primordial.
La pel·lícula, considerada com una icona de
l’expressionisme alemany, va ser rodada totalment en un plató amb uns decorats
realitzats pels artistes Hermann Warm,
Walter Röhrig i Walter Reimann, els quals van generar una estètica irreal amb
les seves construccions anguloses en crear una ciutat impossible amb portes i
cases torçades, amb la distorsió de tots els objectes, a fi i efecte de potenciar encara més aquest
ambient obscur en el que transcorren les escenes.
Aquest llenguatge d’ombres provinent d’una
il·luminació molt contrastada, que tan bé li anava al primer cinema en blanc i
negre, ha generat un estil visual que el trobarem en altres films posteriors.
Un assassinat projectat a la paret d’una cambra troba el seu símil en la
pel·lícula ‘Psicosi’ d’A. Hitchcock (1960), a l’escena de l’assassinat al bany.
Sembla ser que el dibuixant i director de cinema Tim Burton, que es
caracteritza per un estil visual fosc i surrealista, ha estat molt influenciat
per la cinematografia expressionista de
pel·lícules com la de Wiene.
A ‘El gabinet del Doctor Caligari’, la llum té un
pes molt important i desenvolupa tot un llenguatge dramàtic quan genera
aquelles ombres que a més d’explicar la trama d’una escena, ens transporta a un
ambient clarobscur i macabre. Cal dir que els recursos tècnics referits a la
il·luminació en aquells anys eren molt limitats (estem parlant del període
d’entre guerres a Alemanya), i és notable veure com Erich Pommer, productor de
la pel·lícula, va saber treure un bon profit de les deficiències que hi havia
en el subministrament elèctric, potenciant les angulositats dels decorats i els
fons pintats per a treure el màxim rendiment creatiu. Malgrat les limitacions i
la poca fiabilitat en el subministrament elèctric, la llum va ser un element
clau en tota la filmografia de l’expressionisme alemany.
L’ombra animada, en el cinema i en el teatre
d’ombres, té la capacitat de transmetre informació i, com a element dramàtic i
interpretatiu, ens aporta tot allò que vol dir l’autor, director o intèrpret ombrista. La pel·lícula ‘El
gabinet del Doctor Caligari’ n’és un bon exemple.
Joan Gispert
Putxinel·li:
juny 2015
Berrugues i esparriots
Les
berrugues en alguns dels capgrossos de la imatgeria festiva i popular de molts
pobles del nostre país poden tenir relació amb les protuberàncies a la cara d’alguns
personatges com Gianduja del teatre
de titelles piemontès, com també poden estar relacionats amb alguns personatges
de de la Commedia
dell’arte. Però sembla ser que
aquests personatges amb berrugues que veiem a les celebracions populars dels
nostres carrers i places tenen el seu origen en uns altres anomenats esparriots.
Aquests
capgrossos tant singulars tenien la missió d’espantar mosques, precedien als
gegants i anaven espantant mosques,
entenent aquestes a tota aquella canalla que barrava el pas dels solemnes
personatges. Tot i així trobem informacions, com la del cas del Lligamosques d’Olot, que se’ls hi untava
mel al front perquè les mosques i altres insectes anessin a la seva testa i
deixessin d’empipar sota les faldilles dels gegants als seus portadors.
L’esparriot podria ser l’antecessor del
capgròs amb berrugues a la cara i era un personatge abillat amb una màscara o
caputxa, tenint la mateixa funció que els espantamosques anteriorment nomenats.
Avui encara podem trobar esparriots
convivint amb els capgrossos a segons quines manifestacions populars, per exemple
el Pollu de Moià o el Mastegamosques a Calella.
Aquests
personatges, esparriots, berrugues
..., encara avui tenen la missió d’espantar
les mosques, prenent la forma de joc
amb els més menuts, però sense deixar-los d’empaitar amb tota mena d’estris. A
la ciutat de Vic, la canalla es plantava davant el Cap de Llúpia i per a fer-lo enfadar li cridaven: ‘mori el Merma!!’
(nom que provenia d’un dels seus portadors anomenat Miquel Comerma).
La
funció d’aquests personatges és molt similar: originàriament obrir pas a la
comitiva dels gegants i això volia dir que era tota una autoritat en l’ordre
del seguici, no es podia fer res contra el que ell manava. Avui s’ha mantingut
el joc d’autoritat i burla sobre ella, bàsicament entre la gent més menuda. Cal
fer notar la gran similitud facial entre molts d’aquest personatges, sobretot
entre el Lligamosques d’Olot, el Merma o Cap de llúpia de Vic i el Berruga
de Figueres. Aquests tres personatges van ser objecte d’una exposició que
va voltar diversos indrets de la nostra geografia, com en feia ressò en el seu
moment l’article de Cesc Martínez a aquestes mateixes pàgines i que podeu veure
aquí.
També podeu trobar més informació a l’enllaç del catàleg
de l’exposició.
Altres
casos rellevants amb la cultura d’aquest personatges és la creació de famílies d’esparriots, com és el cas de Vic on
existeix la família de Caps de Llúpia,
formada per la Llupiesa o Vella, el Nen o Noi del Llúpia i el
mateix Merma o Cap de Llúpia, que entre tots tres fan una ballada que té tres parts,
una per cada un dels membres: el Nen fent
trapelleries, la Vella rondinant i el Merma imposant l’ordre.
Joan Gispert
Putxinel·li: febrer 2015
Gegants i Dracs, uns grans titelles
L’estiu
s’ha acabat i darrera seu han quedat una infinitat de festes majors que han fet
ballar i saltar a la gent dels nostres pobles. També en aquestes celebracions
s’han pogut veure moltes mostres d’entremesos
festius: dracs, gegants, nans, diables ..., i amb aquestes manifestacions
folklòriques hem pogut tornar a gaudir d’uns autèntics titelles gegants observant tota una dramatúrgia en aquests elements
populars.
Darrera
un titella hi ha un actor o una actriu que el manipula i li fa interpretar una
història. Sota un gegant o un capgròs també hi ha una persona que fa d’actor
fent actuar a aquest personatge tradicional. Tan en un cas com en un altre la
intervenció del públic és bàsica, un públic espectador que en el cas dels
entremesos populars potser és una mica més actiu ballant i saltant al costat
dels gegants, dracs ..., però en els dos casos hi ha l’aposta de la imaginació:
cal que ens deixem seduir com a públic pel que estem veient.
En
el gènere teatral de titelles l’activitat dels personatges transcorre per un
guió, i en el cas dels entremesos festius solen respondre a una litúrgia
tradicional carregada de solemnitat. Hi ha excepcions a aquesta passivitat dels personatges tradicionals
quan veiem que moltes àligues tenen tota una coreografia acompanyada de música
que s’acosta molt (o és) a una dansa; alguns dimonis, com per exemple les maces de la Patum ,
desenvolupen tota una trama fins que són vençuts per les forces del bé; la Dormida dels Gegants amb la família Robafaves de Mataró, a la Festa major de les Santes, és
un acte d’hospitalitat dels gegants amfitrions convidant a les colles
forasteres a dormir a casa seva, la festa de la Fil •loxera a Sant Sadurní d’Anoia és tot un
ritual que ens explica l’èxit de la ciència, de la mà dels Set Savis gegants, sobre el mal que a finals del segle XIX va afectar
la vinya ...
De
tots els elements, o personatges, de
les nostres festes que gaudeixen d’una gran solemnitat, destacaria els gegants,
doncs els nans o capgrossos ens porten més a un àmbit de personatge trapella i
simpàtic (molts cops empaitant a la canalla a cops de bufeta de porc o
ruixant-los amb aigua), mentre que el gegant és elegant, sumptuós, majestuós
... Però també trobem excepcions amb els gegants juganers, quan la seva
activitat ens torna a portar a la teatralitat de tots aquest personatges, seria
per exemple, el cas dels gegants del Carnaval de Solsona, que amb els seus
braços penjant van donant plantofades a la gent quan ballen.
El
foc també pot ser un element teatral en personatges com els dracs, víbries,
cuques, tarasques ..., donant sentit al que la mitologia ens explica quan diu
que aquestes bèsties treien foc de la seva gola. El foc en aquests personatges
va més enllà de la encesa de pirotècnia com a manifestació festiva (molt
popular també entre les nostres tradicions), convertint-se en una forma
d’expressió que personalitza el personatge.
Aquest
paral·lelisme teatral entre elements de la tradició festiva i els titelles
també és mantingut per estudiosos del nostre folklore com en Bienve Moya, quan
en molts del seus articles es refereix als entremesos festius com a activitats escèniques al carrer, posada en
escena ... Casualment fa uns dies es va publicar a Titeresante una notícia
sobre el llibre El anónimo oficio de los
titiriteros en Chile de Sergio Herskovits, on aquest autor feia referència
com a manifestaciones dramáticas a pasos y procesiones religiosas i als
gegants de cartró que s’exhibien per Corpus com un gènere dramàtic anomenat Mojiganga.
Altres
proves de l’encontre entre teatre i imatgeria tradicional, o a l’inrevés, les trobem en
companyies de teatre de carrer que han representat o han inspirat
espectacles seus en les processons de Corpus, balls parlats o les moixigangues
(Comediants, Xarxa Teatre ...). D’altres es podria dir que amb les seves
propostes teatrals van ser un important impuls en la recuperació de les nostres
tradicions, com els gegants Planxet i Sia.
Per
acabar, els gegants, dracs ..., que podem veure a qualsevol festa del nostres
pobles, i els titelles, sovint provenen de tradicions populars i tant els uns
com els altres s’han passejat per nombrosos carrers i places dels nostres pobles,
barris i ciutats durant anys i panys.
Joan Gispert
Putxinel·li:
octubre 2014Joan Amades i la tradició dels titelles
Aquest estiu, concretament el segon cap de setmana de juliol, a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), es va celebrar el primer Campus Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional. A part d’atendre en els seus tallers la música, les danses, els gegants, el vestuari i la pirotècnia, es va presentar el projecte del Centre d’Interpretació Joan Amades, que estarà ubicat a aquest mateix poble.
Joan Amades (1890-1959) té un vincle molt important amb els titelles. Tal i com diu Bienve Moya, actor i folklorista Vilanoví i director d’aquest Campus: Amades connecta amb el teatre de titelles per la seva pròpia experiència, com a espectador infantil i adult.
Entén els titelles com una forma tradicional de teatre popular molt important en la seva època en que l’oferta del lleure era molt minsa. Ens explica que: molts dels locals on es feia teatre de titelles eren cafès de barri. No es pagava entrada i només calia prendre una consumició, i era corrent i acceptat que entre 2 o 3 infants demanessin un cafè que era servit i repartit en tantes tasses com colla eren. Adolfo Ayuso, al núm. 4 de la revista Fantoche de l’any 2010, diu d’Amades que no li atrauen els ‘intríngulis’ de la professió ni molt menys com es manipulen, ell té una inclinació a trobar en les coses de la vida corrent unes determinades senyes d’identitat, i els titelles van ser a Catalunya un important mitjà de transmissió de la forma de ser català.
El caràcter tradicional que mantenen els titelles el podem veure amb exemples com els que surten al seu Costumari Català, quan fa referència que per la revetlla de sant Joan, quan els nostres avis eren infants, es construïen uns ninots de cartró retallat que les seves extremitats eren articulades amb un cordill, anomenats Joanots d’aigua, i que la canalla jugava fent-los així ballar. Més tard aquests ninots es van comercialitzar en forma de litografies impreses i Amades va anar recollint-les i col·leccionant-les, eren una mena de retallables de paper, la majoria d’elles eren impreses a França i feien referència a uns titelles vinculats a la Comèdia de l’Arte: arlequins, pierrots, colombines, pallassos …
També podem llegir al seu llibre Titelles i Ombres Xineses (1933) que quan eren menuts organitzaven funcions de titelles i eren espectacles de caràcter popular i humil: Amb els escassos recursos que podíem abastar, tractarem de constituir una companyia pròpia; per aquest motiu les nostres visites al vetes-i-fils de la casa dels Nanos, establert al carrer de Ponent, davant del de Guifré, varem sovintejar. Allí adquiríem una testa de titella per l’econòmic preu de cinc cèntims, i un parell de mans per la mateixa quantitat, així com barrets, gorres de cartró i d’altres accessoris, tot pel mateix preu. Obtinguts els orgues del personatge, el problema consistia en vestir-lo i donar-li forma, la qual cosa aconseguíem servint-nos d’un mitjó vell que el calçàvem a la mà, i al qual, convenientment foradat, aplicàvem testa i mans. Per escenari habilitàvem el marc de la porta del pis, tapada la seva part inferior amb un davantal, i els espectadors, que sovint eren ben nombrosos, seien a terra del replà i per l’escala.
Els primers titellaires coneguts per Joan Amades provenien de fora de la nostra terra: ... eren estrangers, especialment italians, els qui es dedicaven a aquest espectacle, gent rodamón que voltaven amb llurs ninots, que feien actuar en places i hostals.
Una cosa i l’altra en duen a pensar que aquest gènere teatral dels titelles efectivament té uns orígens arrelats en les tradicions i que Joan Amades ho va saber captar perfectament. Ara, i tal i com van dir en el Campus quan van presentar el Centre d’Interpretació Joan Amades, l’objectiu d’aquesta entitat serà la de convertir-se en una plataforma de difusió i reconeixement de la figura i l’obra de Joan Amades, desitgem que sigui tota l’obra i atengui els titelles amb la mateixa passió que ho va fer ell.
Joan Gispert
La seducció de la manipulació
Durant aquesta 25 edició de la Fira Internacional de Titelles de Lleida, entre moltes altres activitats, han tingut lloc les 7es Jornades Tècniques, i entre diverses activitats hi havia la Master Class o taller, com us agradi més, de la Cia. Philippe Genty: Poètica de la manipulació.
Gairebé una vintena d’actors, titellaires i d’altres professionals del món de la interpretació vam assistir divendres 2 de maig a l’espai Brook de l’Aula de Teatre de Lleida i durant vuit hores vam escoltar i accionar les explicacions i consignes de l’Amador Artiga i la Marzia Gambardella , els membres de la companyia de Genty que s’encarregaven de concentrar en aquesta sessió l’essencial d’una formació que habitualment té una durada de 4 setmanes.
L’essencial és l’espai (de nou Brook) i qui es mou en ell. Com s’organitza el cos per manipular un titella o qualsevol altre objecte o material sobre un escenari, ens porta a un origen físic del fet teatral. I com no estem sols a escena el treball de grup és el mecanisme fonamental. Per a manipular el titella abans hem d’entendre com funciona la manipulació del nostre propi cos, ja que la complicitat entre manipulador i titella és un altre essencial. Mirada, impuls, direcció ..., construcció i deconstrucció del moviment.
Amb aquests paràmetres establerts juguem a manipular un company sense tocar-lo, xiuxiuejant el que volem que faci a un pam d’orella. Els manipuladors ens anem tornant invisibles a escena. Entra a escena el punt fix, la connexió essencial entre espai i moviment. Explorem l’espai amb un objecte senzill, el bastó gran o petit, que implica el nostre cos de maneres diferents. I també comencem a explorar l’objecte, les seves qualitats essencials (pes, volum, material, eixos, articulacions, plans ...), el respecte a l’objecte, una cadira plegable de fusta. Com respira una cadira?
Arriba un moment especial, manipulem tres titelles seguint les línies d’una senzilla estructura geomètrica dibuixada al terra. Experimentem la necessària seducció entre manipulador i titella, els cossos dels quals evolucionen en una dansa que va surant sobre el terra, guiada per les mirades d’un i altre que van donant focus d’atenció a l’espectador.
Per acabar investiguem l’arquitectura de l’espai amb els diferents plans de profunditat de l’escena, i recuperem les cadires manipulant-les com a objectes que són, però transformant-se: la memòria de l’objecte, que s’impregna de les accions que passen a escena, fent que es carreguin d’un nou sentit funcionant com a metàfora de l’objecte.
Una experiència ben intensa que ens aporta conceptes essencials per organitzar i projectar experiències futures.
Elena Mesa
Titelles i ciutats
Molts
cops quan et demanen que recomanis un llibre tires del que t’acabes de llegir i
llestos. També hi ha cops que recordes aquell o aquells llibres que et van
deixar aquell regust tant encisador i tens necessitat de compartir-lo i és aquell
el que recomanes. Un altre recurs recomanador és tirar de clàssics que saps que mai fallen.
Legítim és també recomanar llibres ‘digestius’, lleugerets, d’aquells que es
llegeixen amb un somriure discret als llavis ... Totes les recomanacions són bones,
però el o la recomanadora ha d’haver
llegit el llibre que recomana, oi? Jo avui m’atreveixo a recomanar un llibre
que encara no he llegit, però conec l’autor i malgrat no haver-lo llegit també tinc
coneixement del seu contingut.
Rutes
de Putxinel·li. Titelles i ciutats d’Europa, de Toni Rumbau, editat per Arola
Editors, podríem dir que és un llibre de viatges i de titelles que ens portarà
a descobrir a les famílies tradicionals d’aquests actors que habiten o han
habitat les ciutats del vell continent, i veurem el grau de parentiu que hi ha
entre molts d’ells. Podrem veure com aquest gènere teatral ha existit des de fa
molt i molt de temps i que aquests petits i humils personatges s’han passejat
pels carrers i teatres i han estat arrelats als teixits populars i artístics
dels barris i ciutats. L’autor ens assegura que amb l’excusa dels titelles, se’ns desvelen no poques dimensions ocultes
de cada una de les ciutats visitades: Lisboa, Nàpols, Palerm, Venècia, Praga,
Copenhaguen, Bucarest… Ens l’haurem de llegir!
Joan Gispert
Xarxa Penedès: 22 d'abril de 2014
Molta
gent coneix la il·lustradora Roser Capdevila i Valls, sobretot per la
popularitat de les històries de les Tres Bessones, però a la exposició: Llapis i...acció! Roser Capdevila dibuixa, que es fa al Palau Robert de Barcelona
fins el 27 d’abril, podem veure a una Capdevila no tan coneguda.
Llapis i...acció! Roser Capdevila
dibuixa és una passejada pels dibuixos
inicials de la autora, esbossos, il·lustracions, instruments musicals (Orquestra de cartró), cuinetes ..., evidentment
passant per les famosíssimes Bessones,
tot amanit amb informacions i comentaris dels fets més rellevants de la seva
vida personal. Però és al final del recorregut quan s’alça el teló.
El
bon ofici i la capacitat narradora de l’autora es pot veure amb la mostra de
teatrins minúsculs de titelles, construïts,
articulats i animats per ella mateixa, i amb una projecció d’un vídeo
que se la veu en plena funció.
Sembla
ser que la senyora Capdevila va crear uns titelles per a explicar als seus néts
els avantatges de l’ús del transport públic (La família Bus) i els valors de la natura, però la cosa va anant desenvolupant-se
i van aparèixer nous personatges i elements a la història. Poc més tard crea
tot un seguit de teatrins on cada un d’ells té la seva pròpia història, putxinel·lis, decorats, llums i altres elements
escenogràfics, que regala a la família i a les amistats.
Aquesta
activitat titellaire l’ha dut
actualment a realitzar: El Cabaret
amb la forma de teatrí de titelles. Els seus personatges són petits perfils de
cartró manipulats amb tija, i alguns d’ells amb la boca i els ulls articulats. Realitza
funcions privades i per divertiment.
Presenta els personatges i realitza els números: els fa ballar, cantar, fumar
..., tot un cabaret.
A
aquesta part final de l’exposició podria invertir-se-li el títol, i enlloc de Llapis i ... acció, hauria
de dir-se Acció i ... llapis.
Joan Gispert
Putxinel·li: gener 2014
Públic familiar. La becaina a casa ...
Un
dia em vaig adonar que després d’anys fent espectacles per al públic infantil,
de sobte em trobo fent espectacles per al “públic familiar”. Crec que tot és
una qüestió de terminologia, com tantes i tantes coses que canvien de nom amb
el temps, però descriuen la mateixa cosa.
A
tots els que fem de públic ens pot agradar o no l’espectacle que hem anat a
veure, i per tant al “públic infantil” també li pot passar. És totalment
legítim que algun noi o noia s’avorreixi amb el que veu, no li agradi, no ho
entengui... I aquí ve la pregunta: què s’ha de fer en aquests casos? Normalment
quan algun infant perd el contacte amb l’espectacle, no pot estar-se quiet al
seu lloc, crida, s’aixeca... I és aquí on crec que ha d’intervenir el “públic
familiar”. Ja no només per a les actrius i els actors que hi ha dalt de
l’escenari, sinó també perquè aquest noi o noia “alterat” ha de saber estar al
lloc on és, dit d’una altra manera, ha de saber comportar-se, perquè no està
sol i hi ha més públic que vol estar atent a l’espectacle.
Un
espectacle infantil, o de “públic familiar”, es compon de dues parts humanes:
una a dalt i l’altra a baix de l’escenari. Els que són a dalt, per molt que els
agradi l’ofici, també treballen, i ho volen fer amb totes les condicions
adequades, i els que són a baix, és el públic que es deixa “enredar”, o no, per
la proposta. Amb aquesta definició tan simple vull recordar que un espectacle
de “públic familiar” no és un “pàrquing-guarderia”, que les activitats
proposades pels programadors generalment informen de l’edat recomanada, que com
a “públic familiar” els adults han d’assumir coses tan simples com desconnectar
els telèfons mòbils i no posar-se a xerrar un cop ha començat la funció, que no
és massa grat ni per als professionals ni per als seus fills i filles veure
pares i mares fent una becaineta, xerrant amb el del costat o llegint el diari
mentre dura l’espectacle. I per últim, si parlem de “públic familiar” cal
comportar-se com a tal. Molts cops els més menuts necessiten la complicitat
dels adults que els acompanyen per compartir i perquè els ajudin, quan calgui,
a entendre el que estan veient i escoltant.
Malgrat
tot, com a actor, m’agrada el terme “públic familiar”.
Joan Gispert
Carrer. Fundació La
Roda. Núm.
