Articles


Plexus, o la manipulació coral


Dins l’edició d’enguany de la 28ª Fira de Titelles de Lleida, l’Espai Pro ha celebrat les 10es jornades tècniques que promouen les trobades amb els professionals del sector. En aquest context ha tingut lloc la Master Class amb Plexus Polaire, la companyia franco-noruega encarregada de la funció inaugural de la Fira amb el seu espectacle Cendres. Un cop més cal agrair que la Fira aquesta oportunitat que ofereix a actrius, actors, titellaires i d’altres professionals del món de l’espectacle, d’aprendre de creadors de primera línia, en aquestes Master Class que tenen lloc a l’Aula de Teatre de Lleida.

La Ynguild Aspeli, directora de la companyia, i l’Andreu Martínez, actor titellaire de Plexus Polaire, han sigut els encarregats de dirigir el treball. Noruega ella, resident a França. El catalanet de la companyia, ell, com li deien aquests dies carinyosament. Nòrdica i mediterrani, un bon tàndem, en que ella elaborava el discurs en francès i ell traduïa amanint el text amb sonores rialles: un Ce n’est pas mal d’Ynguild vol dir que està prou bé.

Sense masses preàmbuls, els assistents ens transformem en un banc de peixos i passem a ser un element coral que s’encarregarà de donar vida als titelles de mida natural i de marcat caràcter realista, característics de la companyia. Els caps son obra d’Ynguild, els modela en fang i treu còpia del motllo en paper maixé.

L’escolta i coordinació són essencials perquè 3 o 4 manipuladors s’entenguin amb un titella, ja sigui amb els comandaments de cap i esquena o per manipulació directa, el més subtil possible, a cames i braços. Primer posem el focus en la realitat del titella, en les seves emocions i en com l’economia de moviments i la mirada són essencials. Aquí arribem a la necessitat de la precisió i l’èmfasi en la tècnica, per saber on estem en cada moment.
Llavors comencem a idear una situació teatral, una petita seqüència senzilla, que anirem desenvolupant. La rutina és que un grup de manipuladors i titella actua  i la resta observem asseguts a cadires, tant manipuladors com titelles. Segur que no era l’única que com un flash m’adonava de confondre titelles per persones ...

Passi a passi, es tracta d’assimilar les consignes que ens aporta Ynguild per anar enriquint la situació de partida. Progressivament els manipuladors també esdevenen actors o personatges, desdoblant les realitats.  El canvi de focus de la realitat del titella, la principal, a la realitat dels manipuladors-actors requereix un esforç de dissociació. Quan passem de manipular a accionar, les reaccions del titella esdevenen fonamentals i ha arribat el moment de saber perquè estem treballant amb un titella, què ens permet fer que no pugui fer una actriu o actor?

I el temps ha volat, torna a ser el moment de ficar els titelles dins les maletes, perquè continuïn viatjant. Hem tornat a suar la samarreta un any més a l’espai Brook de l’Aula de Teatre de Lleida.

Elena Mesa
Putxinel·li: 11 de maig de 2017


Àligues, la solemnitat de l’imaginari festiu



Amb motiu del 90è aniversari de l’Àliga de Vilafranca del Penedès, el passat dia 1 d’abril de 2017 es va fer una trobada d’aquestes bèsties a la capital del Penedès en la que es pot considerar com la Primera Mostra d’Àligues Centenàries. Han estat les convidades les àligues de Tarragona, Reus, Barcelona i Agramunt, i l’amfitriona va tancar la cercavila. Va ser una ocasió excepcional de poder veure juntes aquestes cinc peces, les quals tenen un protocol d’actuació molt estricte i, segons diuen els entesos en la matèria, és poc freqüent que es pugui fer una trobada d’àligues amb tant de pedigrí.

L’àliga és un dels components més antics del bestiari festiu català. Havia estat utilitzat inicialment a les processons de Corpus, el document més remot on apareix una bèstia festiva d’aquestes, data de l’any 1399 a Barcelona.

De posat i actitud solemne, sempre ha simbolitzat el bé enfront del mal. Si els dracs festius eren uns enviats del les forces del mal i representaven les desgràcies sobre la població: plagues, sequeres, fam …, les àligues eren tot el contrari, en mostrar la bondat y bona fe que sempre se li ha atribuït al cristianisme. És per això que alguns estudiosos vinculen aquestes aus amb Sant Joan Evangelista, però altres investigadors de tradicions s’han limitat a dir que l’àliga és un símbol de la ciutat, personificant el poder municipal. De fet, l’àliga és un element que apareix tant a escuts com a banderes, i ha estat icona de regnes i imperis. En Joan Amades qualifica l’àliga com “el més important dels entremesos a peu …, el major acte a un hoste era enviar l’àliga a ballar al seu davant, amb què s’interpretava que la ciutat li oferia la més noble hospitalitat”.

Tornant a la imatgeria zoomòrfica que ens ocupa, i tal i com he dit abans, les maneres d’actuar de les àligues són molt  rigoroses, en ocupar un lloc determinat i destacat en els seguicis, sent l’única peça del bestiari festiu que se li permet ballar dins de l’església, davant de l’altar. La música que les acompanya es pot dir que és majestuosa, composta generalment de dues parts, una primera més lenta i de ritme binari i una segona més ràpida i alegre amb un ritme ternari. Pel que fa al ball, gaudeix d’una coreografia molt determinada i generalment s’executa amb un puntejat a la primera part, amb unes passes molt marcades i precises, mentre a la segona part la dansa s’executa amb  saltirons i giravolts.

Les àligues de festa acostumen a ser peces no massa grans, portades per una sola persona, coronades en la majoria dels casos, tot i que hi ha constància que en períodes republicans a alguna d’aquestes figures li van treure la corona. Poden dur un colom, garsa o òliba al seu bec, com també un pom de flors. Algunes peces incorporen un bastó de comandament sota una de les seves ales, i aquestes poden estar obertes o tancades.

De les àligues que van visitar Vilafranca podem dir que la de Reus està documentada des de l’any 1626, destruïda posteriorment per Felip V per estar vinculada al seu enemic Carles d’Àustria però refeta l’any 1725, la qual perdura fins l’any 1738 en què va quedar arraconada degut al seu mal estat. L’actual està feta l’any 1996 de resina de polièster, fibra de vidre i pa d’or patinat.

De la de Tarragona en tenim constància documental des de l’any 1531. Se l’abandona l’any 1851 degut a una crisi gremial del grup que la duia. Recuperada fins avui des de l’any 1986. Està modelada en llautó sobre una estructura de ferro.

De l’àliga de la Ciutat Comtal en trobem referències en documents del segle XIV i tenim constància de la seva activitat fins l’any 1807. Se’n construeix una de nova l’any 1989 i deu anys després, una altra. Feta de fibra de vidre, fusta i roba.

Agramunt, segons documentació, dóna constància de la seva àliga al segle XVI. El que si que és segur és que va ser introduïda de nou l’any 1995. L’actual està fabricada en fibra de vidre.

L’any 1600 l’àliga de Vilafranca va participar a la processó de Corpus, i degut al seu mal estat va deixar d’aparèixer en públic l’any 1882. Torna a sortir un nou exemplar l’any 1926, construït en cartró. Com anècdota, podem dir que aquesta última la van fer inicialment amb les ales obertes i posteriorment li plegaren, degut a problemes amb els seus moviments.

Joan Gispert
Putxinel·li: 3 d'abril de 2017


Ninots de carrer: el Tarlà de l’Argenteria, L’Home de la Barra i els Volantins de Morella


No són titelles però són ninots que interpreten un personatge amb el seu moviment i que han adquirit una gran popularitat allà on se’ls fa aparèixer any rere any. La seva contemplació constitueix tot un espectacle. Són unes figures que, parades a espais determinats i a causa de la seva acolorida i dinàmica presència, aconsegueixen fer badar a tothom que els veu.

Tampoc són autòmats, en ser accionats per una o diverses persones mitjançant una barra, de fusta o metàl·lica, que travessa el carrer de balcó a balcó a una determinada alçada. Són uns personatges penjats de la perxa, i al fer-la girar amb més o menys velocitat i habilitat, provoca que facin unes tombarelles pròpies d’acròbates de circ. Tot això generalment va acompanyat de música interpretada per una banda al carrer que amenitza els exercicis.


Un d’aquests personatges el podem trobar a Girona, amb el nom de Tarlà. A mitjans del s. XIX la pesta va colpir la ciutat de Girona i el carrer de l’Argenteria va ser un dels més afectats, cosa que provocà l’aïllament en quarantena d’aquella zona, quedant emmurallada amb fustes i canyes. Per tal de distreure als habitants encorralats, un veí va decidir entrar-hi i distreure’ls amb bromes, jocs i saltirons. Aquest fet, amb el pas dels anys, va ser rememorat amb la substitució d’aquell eixerit veí per un ninot que el representava.

El ninot va rebre el nom de Tarlà de l’Argenteria, el qual al llarg dels anys ha anat canviant d’indumentària i des de fa molt temps llueix un vestit de joglar amb picarols al barret. Aquesta personalitat fa la seva aparició durant les festes de la primavera, pels volts de Sant Jordi, a la Rambla i al carrer de l’Argenteria de Girona.

Una altra festivitat d’aquesta mena és l’Home de la barra a Tàrrega. Va ser creat l’any 1878 per un músic local anomenat Miquel Florensa, Miquel del Bitxo (sembla ser que tenia una ‘acadèmia d’invents i enginys’ cosa que va afavorir la construcció del ninot), per a celebrar la capvuitada de la festivitat de Corpus.

Aquest Home apareixia dalt del carrer d’Urgell agafat a una barra que penjava en diagonal, degut a l’estretor del carrer, cada 5 anys per les festes de la Mercè fins l’any 1954, que va quedar oblidat a unes golfes d’una casa del mateix carrer. L’any 1980 la companyia Pots Teatre el va recuperar i va estar en actiu fins l’any 1982, quedant un altre cop oblidat. L’any 2000, un grup de joves de la ciutat el va fer aparèixer de nou, i ara actua puntualment durant les festes de maig.

Els Volantins, la Gertrudis, la Cleopatra i el Pablo, són la primera manifestació de les festes del Sexenni a Morella. Les dues dones i l’home engalanats a manera de festa ballen giravoltant agafats a la barra que travessa el carrer Nou durant tota la processó mentre passen per sota seu tots els balls i quadres folklòrics fins l’arribada de la Mare de Déu: en aquell moment, aturen les acrobàcies i senzillament fan una respectuosa reverència.

Estan construïts amb fusta i pasta de paper i el vestuari és de roba. Tenen presència a les festes del Sexenni de Morella des de l’origen d’aquesta celebració a finals del segle XVII. S’ha de dir que el carrer on fan les seves voltes, el carrer Nou, històricament és un carrer de classes populars, i es pot entendre a aquests Volantins com un homenatge a la Mare de Déu però també com una invitació a la festa.

D’aquests personatges agafats a una barra i ballant per animar la festa, en podem trobar també a altres llocs de la Península, com per exemple el Volatín de Tudela, a Navarra, que surt acompanyat de pirotècnia el dissabte de Setmana Santa al balcó de l’ajuntament representant a Judes.

Tots aquest ninots formen part del teatre tradicional de carrer, molt arrelat entre els veïns i veïnes de les localitats on es representes les seves ‘funcions’.

Joan Gispert
Putxinel·li: 26 de gener de 2017


Cos a cos



Arribar a l’Aula de Teatre de Lleida poc abans de les 10 del matí i veure una muntanya dels titelles híbrids de Duda Paiva, escampats pel terra , quiets, inerts  esperant a prendre vida. Titelles d’escuma que talla ell, el ballarí, coreògraf, titellaire i escultor brasiler que desenvolupa el seu treball des del 2004 a la DudaPaiva Company amb seu als Països Baixos.

Titelles híbrids, la majoria torsos de dones calbes amb els pits descoberts, el minotaure, dones velles, calaveres ... Tots ells amb un cert aire burlesque, i que de seguida, a les mans de Duda, mostren un ventall d’emocions amplíssimes amb un toc de tendresa i humor, com a marca de la casa.

Dins les 9es Jornades Tècniques de la Fira de Titelles de Lleida 2016, que ja compta amb 27 edicions, la Master Class amb Duda Paiva que portava per subtítol La partitura de l'objecte. El cos de l'actor i el cos del titella, ha estat més que generosa, esplèndida en allò que més desitgem les i els titellaires que, no ens enganyem, és tocar titelles.

Tot comença amb la respiració que antecedeix el moviment, i llavors el punt fix es posa en dansa, moment en què els manipuladors passem a formar part del titella. Qui mana en aquesta dialèctica entre titella i manipulador? El focus va passant de l’un a l’altre, sempre tornem a la respiració.

El gran mirall de l’aula ens orienta per organitzar la composició visual amb aquest nou company, la majoria toquem un titella híbrid per primer cop. Ens deixem improvisar, buscant les emocions en el sentit més orgànic, però també la comprensió del titella, que ha d’entendre el moviment des del seu cap, la nostra mà dreta que respira.

Duda i Porshia, el seu híbrid inseparable, ens observen, alhora que ens meravellen quan il·lustren amb les seves danses  les indicacions i consignes que es van afegint als exercicis. I se’ls escapa un somriure murri per sota el nas davant la darrera improvisació ja que coneixen quina és la darrera consigna: el titella ha decidit matar el manipulador.

Ja s’ha acabat. Ha passat volant. L’aula necessita ventilació i els titelles tornaran a ser embalats per a volar. Bon viatge i fins aviat.

Elena Mesa
3 de maig de 2016


Titellaires terroristes?



La ‘democràcia espanyola’ ha tallat els fils dels titelles en el cas dels dos actors titellaires empresonats. Res de nou si partim de la base que democràcia i espanyola són dos conceptes antònims, i també si revisem la història de la reacció judicial o, millor dit, repressiva contra tot allò que pugui ser alguna manifestació artística contra l’ordre establert. Podríem començar, sense anar massa enrere, a l’any 1977 quan als Joglars els van fer un consell de guerra per la seva obra La Torna, i fins avui on els casos com els dels rapers Valtronyc de Mallorca i el lleidatà Pablo Hesél, han continuat atemptant contra la llibertat d’expressió.

Valtronyc, va ser detingut per injúries a la corona, i a Hesél li demanaven 2 anys de presó per apologia al terrorisme. Tot dos víctimes de la repressió per utilitzar la seva música per dir allò que pensen, que senten i que volen difondre mitjançant el seu art. Altres músics ens podrien parlar de les temptatives ‘purificadores’ del poder judicial i policial espanyol, sense anar més lluny en Cesc Freixes ens podria explicar alguna cosa.

Fora de casa nostra també en van plens. Recordem casos com el grup de roc ‘Sociedad Alcoholica’ prohibit i censurat a les espanyes, això va passar l’any 2015, no cal tirar més enrere. Escandalós també va ser el cas del company i la companya basca ‘Pirritx eta Porrotx’, pallassos, quan volien censurar-los per la militància d’ella (Pirritx) a Herri Batasuna (dic volien doncs no ho van aconseguir mai, la pressió popular infantil que gaudien els seus espectacles ho va impedir).

L’Alfonso i en Raúl, els dos titellaires empresonats de la companyia ‘Títeres desde abajo’, portaven a escena un espectacle de titelles amb unes característiques molt concretes de la tradició castellana dins el teatre de titelles. En Lorca ja escrivia ‘Los títeres de cachiporra’ i el protagonista: Don Cristóbal (que és el mateix protagonista que el de l’obra de Títeres desde abajo), era un personatge cruel, barroer ..., que acabava matant a tots els altres personatges de l’obra. A altres cultures també trobem personatges estereotipats a les representacions de titelles que exhibeixen com a característica la trapelleria malvada, el cas més evident per a mi és el del ‘Punch’ anglès que arriba a fer botifarres amb gairebé tots els personatges que surten a la funció incloent-hi el seu propi fill i al policia.

Podria seguir amb molts i molts exemples arreu del món d’aquest teatre d’origen popular que són els titelles, on les garrotades i les sàtires són una característica d’aquest gènere i no hi ha hagut represàlies cap els seus intèrprets, però a les ràncies institucions espanyoles de l’ordre no els hi val cap argumentació, aquestes s’estimen més continuar amb la seva cachiporra.

Alfonso i Raúl: llibertat i titelles.

Joan Gispert
Xarxa Penedès: 10 de febrer de 2016

Taller de titelles al Campus Joan Amades


  
Aquest any els titelles han estat presents a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès) durant els dies 10, 11 i 12 de juliol, al Campus Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional. Al costat de conferències i dels més variats tallers com poden ser de música, de construcció d’inxes, de balls, de maquillatge, de gastronomia, de pirotècnia ..., hi ha hagut el taller de ‘manipulació i confecció de titelles’ que la impartit l’actor, titellaire i constructor Eudald Ferré. Sis hores de taller repartides en 3 dies que han servit per a que un grup heterogeni de talleristes, des d’educadors a titellaires passant per curiosos i artistes plàstics, hagin pogut fer un recorregut per la història dels titelles mitjançant la projecció de fotografies que han servit d’exposició de titelles d’arreu del món. També s’han pogut tocar i manipular una nodrida quantitat de titelles de diferents tipus, orígens i tècniques que ha mostrat molt generosament, sobretot en abundància i diversitat (fins i tot han estat presents els titelles del seu darrer espectacle ‘El Zorro’), l’Eudald Ferré.

Ombres, tiges, bunraku, guaratelle, titella català ..., ha sigut part del vocabulari que s’ha sentit aquest tres dies i que segur que poc o molt haurà estat interioritzat pels assistents. Hi ha hagut temps per mostrar ‘aparells’ o ‘màquines’ característiques del teatre de titelles, com la ‘llengüeta’ i la ‘pipa de foc’. La construcció de siluetes per al teatre d’ombres, amb acetat i colorades, i una breu mostra de manipulació d’aquests perfils també han tingut un breu espai de temps.

Bona part de les hores del taller han estat ocupades en la construcció dels petits personatges. Començant pel coneixement dels materials en que es poden fer: paper, cartró, làtex, neoprè, fibra de vidre ..., i continuant amb una pràctica d’omplir uns motlles amb neoprè i làtex. Després el programa del taller va conduir fins a la pròpia elaboració del motlle amb guix, treballant dues tècniques diferents: amb recipient o ‘capsa’ i amb ‘llaunes’. D’aquesta manera és van modelar un parell de caps de titella amb fang dels que posteriorment es van treure els motlles amb les tècniques esmentades anteriorment. Tot plegat van ser sis hores que es van fer massa curtes per a conèixer tot el món del titella, però que han servit per a que molts dels assistents hagin tret una breu però concreta idea del teatre de titelles.

Aquest any, a la segona edició del Campus Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional, s’han celebrat els 125 anys del naixement d’aquell que li dóna nom, i ha estat un gran encert incloure per primer cop aquest apartat que atén el teatre de titelles tal i com ho entenia Amades: un teatre que té els seus orígens arrelats en les tradicions.

L’any passat, durant la primera edició d’aquest Campus, es va presentar el  Centre d’Interpretació Joan Amades, com a garantia del reconeixement de la figura i el treball del folklorista, partint d’aquests objectius desitjàvem que el seu interès pels titelles es veies plasmat en el programa de posteriors edicions i així ha estat. Només queda agrair i felicitar primer de tot a l’Eudald Ferré per la seva traça impartint aquest taller amb un temps molt ajustat i amb una diversitat d’assistents, i a l’organització del Campus Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional per haver programat enguany el taller de ‘manipulació i confecció de titelles’ atenent la passió que Amades tenia també per aquest teatre popular. Desitgem que els tallers referits al teatre de titelles continuïn estant presents en properes edicions del Campus i que es puguin consolidar com una oferta estable més.
  
Joan Gispert 
Putxinel·li:  27 de juliol de 2015


Les ombres del Doctor Caligari


  
Si entenem el cinema, igual que la fotografia, com la combinació de llum i ombres amb l’objectiu d’explicar alguna historia, entendrem encara més que les ombres xineses es trobin als orígens de l’art cinematogràfic. Les ombres xineses van significar en el seu moment una de les primeres tècniques per a posar una imatge en moviment i poder explicar una llegenda o una història. De fet, les primeres pel·lícules es passaven en espais, generalment ambulants, on també s’hi feien ombres.

El cinema va arribar i un control més gran de la llum va propiciar tècniques més acurades d’aplicació en el seu ús, però l’ombra continuava existint en molts i molts plans o escenes de les primeres pel·lícules de la història del cinema. Un exemple d’això és la pel·lícula ‘El gabinet del Doctor Caligari’ (1920), de l’alemany Robert Wiene que conté una gran quantitat de llenguatge cinematogràfic en el que les ombres hi juguen un paper primordial.

La pel·lícula, considerada com una icona de l’expressionisme alemany, va ser rodada totalment en un plató amb uns decorats realitzats pels artistes  Hermann Warm, Walter Röhrig i Walter Reimann, els quals van generar una estètica irreal amb les seves construccions anguloses en crear una ciutat impossible amb portes i cases torçades, amb la distorsió de tots els objectes,  a fi i efecte de potenciar encara més aquest ambient obscur en el que transcorren les escenes.

Aquest llenguatge d’ombres provinent d’una il·luminació molt contrastada, que tan bé li anava al primer cinema en blanc i negre, ha generat un estil visual que el trobarem en altres films posteriors. Un assassinat projectat a la paret d’una cambra troba el seu símil en la pel·lícula ‘Psicosi’ d’A. Hitchcock (1960), a l’escena de l’assassinat al bany. Sembla ser que el dibuixant i director de cinema Tim Burton, que es caracteritza per un estil visual fosc i surrealista, ha estat molt influenciat per la cinematografia expressionista  de pel·lícules com la de Wiene.

A ‘El gabinet del Doctor Caligari’, la llum té un pes molt important i desenvolupa tot un llenguatge dramàtic quan genera aquelles ombres que a més d’explicar la trama d’una escena, ens transporta a un ambient clarobscur i macabre. Cal dir que els recursos tècnics referits a la il·luminació en aquells anys eren molt limitats (estem parlant del període d’entre guerres a Alemanya), i és notable veure com Erich Pommer, productor de la pel·lícula, va saber treure un bon profit de les deficiències que hi havia en el subministrament elèctric, potenciant les angulositats dels decorats i els fons pintats per a treure el màxim rendiment creatiu. Malgrat les limitacions i la poca fiabilitat en el subministrament elèctric, la llum va ser un element clau en tota la filmografia de l’expressionisme alemany.

L’ombra animada, en el cinema i en el teatre d’ombres, té la capacitat de transmetre informació i, com a element dramàtic i interpretatiu, ens aporta tot allò que vol dir l’autor, director  o intèrpret ombrista. La pel·lícula ‘El gabinet del Doctor Caligari’ n’és un bon exemple.

Joan Gispert
Putxinel·li: juny 2015


Berrugues i esparriots



Les berrugues en alguns dels capgrossos de la imatgeria festiva i popular de molts pobles del nostre país poden tenir relació amb les protuberàncies a la cara d’alguns personatges com Gianduja del teatre de titelles piemontès, com també poden estar relacionats amb alguns personatges de de la Commedia dell’arte.  Però sembla ser que aquests personatges amb berrugues que veiem a les celebracions populars dels nostres carrers i places tenen el seu origen en uns altres anomenats esparriots.

Aquests capgrossos tant singulars tenien la missió d’espantar mosques, precedien als gegants i anaven espantant mosques, entenent aquestes a tota aquella canalla que barrava el pas dels solemnes personatges. Tot i així trobem informacions, com la del cas del Lligamosques d’Olot, que se’ls hi untava mel al front perquè les mosques i altres insectes anessin a la seva testa i deixessin d’empipar sota les faldilles dels gegants als seus portadors.

L’esparriot podria ser l’antecessor del capgròs amb berrugues a la cara i era un personatge abillat amb una màscara o caputxa, tenint la mateixa funció que els espantamosques anteriorment nomenats. Avui encara podem trobar esparriots convivint amb els capgrossos a segons quines manifestacions populars, per exemple el Pollu de Moià o el Mastegamosques a Calella.

Aquests personatges, esparriots, berrugues ..., encara avui tenen la missió d’espantar les mosques, prenent la forma de joc amb els més menuts, però sense deixar-los d’empaitar amb tota mena d’estris. A la ciutat de Vic, la canalla es plantava davant el Cap de Llúpia i per a fer-lo enfadar li cridaven: ‘mori el Merma!!’ (nom que provenia d’un dels seus portadors anomenat Miquel Comerma).

La funció d’aquests personatges és molt similar: originàriament obrir pas a la comitiva dels gegants i això volia dir que era tota una autoritat en l’ordre del seguici, no es podia fer res contra el que ell manava. Avui s’ha mantingut el joc d’autoritat i burla sobre ella, bàsicament entre la gent més menuda. Cal fer notar la gran similitud facial entre molts d’aquest personatges, sobretot entre el Lligamosques d’Olot, el Merma o Cap de llúpia de Vic i el Berruga de Figueres. Aquests tres personatges van ser objecte d’una exposició que va voltar diversos indrets de la nostra geografia, com en feia ressò en el seu moment l’article de Cesc Martínez a aquestes mateixes pàgines i que podeu veure aquí. També podeu trobar més informació a l’enllaç del catàleg de l’exposició.
  
Altres casos rellevants amb la cultura d’aquest personatges és la creació de famílies d’esparriots, com és el cas de Vic on existeix la família de Caps de Llúpia, formada per la Llupiesa o Vella, el Nen o Noi del Llúpia i el mateix Merma o Cap de Llúpia, que entre tots tres fan una ballada que té tres parts, una per cada un dels membres: el Nen fent trapelleries, la Vella rondinant i el Merma imposant l’ordre.

Joan Gispert

Putxinel·li: febrer 2015



Gegants i Dracs, uns grans titelles


  
L’estiu s’ha acabat i darrera seu han quedat una infinitat de festes majors que han fet ballar i saltar a la gent dels nostres pobles. També en aquestes celebracions s’han pogut veure moltes mostres d’entremesos festius: dracs, gegants, nans, diables ..., i amb aquestes manifestacions folklòriques hem pogut tornar a gaudir d’uns autèntics titelles gegants observant tota una dramatúrgia en aquests elements populars.

Darrera un titella hi ha un actor o una actriu que el manipula i li fa interpretar una història. Sota un gegant o un capgròs també hi ha una persona que fa d’actor fent actuar a aquest personatge tradicional. Tan en un cas com en un altre la intervenció del públic és bàsica, un públic espectador que en el cas dels entremesos populars potser és una mica més actiu ballant i saltant al costat dels gegants, dracs ..., però en els dos casos hi ha l’aposta de la imaginació: cal que ens deixem seduir com a públic pel que estem veient.

En el gènere teatral de titelles l’activitat dels personatges transcorre per un guió, i en el cas dels entremesos festius solen respondre a una litúrgia tradicional carregada de solemnitat. Hi ha excepcions a aquesta passivitat dels personatges tradicionals quan veiem que moltes àligues tenen tota una coreografia acompanyada de música que s’acosta molt (o és) a una dansa; alguns dimonis, com per exemple les maces de la Patum, desenvolupen tota una trama fins que són vençuts per les forces del bé; la Dormida dels Gegants amb la família Robafaves de Mataró, a la Festa major de les Santes, és un acte d’hospitalitat dels gegants amfitrions convidant a les colles forasteres a dormir a casa seva, la festa de la Fil•loxera a Sant Sadurní d’Anoia és tot un ritual que ens explica l’èxit de la ciència, de la mà dels Set Savis gegants, sobre el mal que a finals del segle XIX va afectar la vinya ...

De tots els elements, o personatges, de les nostres festes que gaudeixen d’una gran solemnitat, destacaria els gegants, doncs els nans o capgrossos ens porten més a un àmbit de personatge trapella i simpàtic (molts cops empaitant a la canalla a cops de bufeta de porc o ruixant-los amb aigua), mentre que el gegant és elegant, sumptuós, majestuós ... Però també trobem excepcions amb els gegants juganers, quan la seva activitat ens torna a portar a la teatralitat de tots aquest personatges, seria per exemple, el cas dels gegants del Carnaval de Solsona, que amb els seus braços penjant van donant plantofades a la gent quan ballen.

El foc també pot ser un element teatral en personatges com els dracs, víbries, cuques, tarasques ..., donant sentit al que la mitologia ens explica quan diu que aquestes bèsties treien foc de la seva gola. El foc en aquests personatges va més enllà de la encesa de pirotècnia com a manifestació festiva (molt popular també entre les nostres tradicions), convertint-se en una forma d’expressió que personalitza el personatge.

Aquest paral·lelisme teatral entre elements de la tradició festiva i els titelles també és mantingut per estudiosos del nostre folklore com en Bienve Moya, quan en molts del seus articles es refereix als entremesos festius com a activitats escèniques al carrer, posada en escena ... Casualment fa uns dies es va publicar a Titeresante una notícia sobre el llibre El anónimo oficio de los titiriteros en Chile de Sergio Herskovits, on aquest autor feia referència com a manifestaciones dramáticas a pasos y procesiones religiosas i als gegants de cartró que s’exhibien per Corpus com un gènere dramàtic anomenat Mojiganga.

Altres proves de l’encontre entre teatre i imatgeria tradicional, o a l’inrevés,  les trobem en  companyies de teatre de carrer que han representat o han inspirat espectacles seus en les processons de Corpus, balls parlats o les moixigangues (Comediants, Xarxa Teatre ...). D’altres es podria dir que amb les seves propostes teatrals van ser un important impuls en la recuperació de les nostres tradicions, com els gegants Planxet i Sia.

Per acabar, els gegants, dracs ..., que podem veure a qualsevol festa del nostres pobles, i els titelles, sovint provenen de tradicions populars i tant els uns com els altres s’han passejat per nombrosos carrers i places dels nostres pobles, barris i ciutats durant anys i panys.
  
Joan Gispert
Putxinel·li: octubre 2014


Joan Amades i la tradició dels titelles



Aquest estiu, concretament el segon cap de setmana de juliol, a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), es va celebrar el primer Campus Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional. A part d’atendre en els seus tallers la música, les danses, els gegants, el vestuari i la pirotècnia, es va presentar el projecte del Centre d’Interpretació Joan Amades, que estarà ubicat a aquest mateix poble.

Joan Amades (1890-1959) té un vincle molt important amb els titelles. Tal i com diu Bienve Moya, actor i folklorista Vilanoví i director d’aquest Campus: Amades connecta amb el teatre de titelles per la seva pròpia experiència, com a espectador infantil i adult.

Entén els titelles com una forma tradicional de teatre popular molt important en la seva època en que l’oferta del lleure era molt minsa. Ens explica que: molts dels locals on es feia teatre de titelles eren cafès de barri. No es pagava entrada i només calia prendre una consumició, i era corrent i acceptat que entre 2 o 3 infants demanessin un cafè que era servit i repartit en tantes tasses com colla eren. Adolfo Ayuso, al núm. 4 de la revista Fantoche de l’any 2010, diu d’Amades que no li atrauen els ‘intríngulis’ de la professió ni molt menys com es manipulen, ell té una inclinació a trobar en les coses de la vida corrent unes determinades senyes d’identitat, i els titelles van ser a Catalunya un important mitjà de transmissió de la forma de ser català.

El caràcter tradicional que mantenen els titelles el podem veure amb exemples com els que surten al seu Costumari Català, quan fa referència que per la revetlla de sant Joan, quan els nostres avis eren infants, es construïen uns ninots de cartró retallat que les seves extremitats eren articulades amb un cordill, anomenats Joanots d’aigua, i que la canalla jugava fent-los així ballar. Més tard aquests ninots es van comercialitzar en forma de litografies impreses i  Amades va anar recollint-les i col·leccionant-les, eren una mena de retallables de paper, la majoria d’elles eren impreses a França i feien referència a uns titelles vinculats a la Comèdia de l’Arte: arlequins, pierrots, colombines, pallassos …

També podem llegir al seu llibre Titelles i Ombres Xineses (1933) que quan eren menuts organitzaven funcions de titelles i eren espectacles de caràcter popular i humil: Amb els escassos recursos que podíem abastar, tractarem de constituir una companyia pròpia; per aquest motiu les nostres visites al vetes-i-fils de la casa dels Nanos, establert al carrer de Ponent, davant del de Guifré, varem sovintejar. Allí adquiríem una testa de titella per l’econòmic preu de cinc cèntims, i un parell de mans per la mateixa quantitat, així com barrets, gorres de cartró i d’altres accessoris, tot pel mateix preu. Obtinguts els orgues del personatge, el problema consistia en vestir-lo i donar-li  forma, la qual cosa aconseguíem servint-nos d’un mitjó vell que el calçàvem a la mà, i al qual, convenientment foradat, aplicàvem testa i mans. Per escenari habilitàvem el marc de la porta del pis, tapada la seva part inferior amb un davantal, i els espectadors, que sovint eren ben nombrosos, seien a terra del replà i per l’escala.

Els primers titellaires coneguts per Joan Amades provenien de fora de la nostra terra: ... eren estrangers, especialment italians, els qui es dedicaven a aquest espectacle, gent rodamón que voltaven amb llurs ninots, que feien actuar en places i hostals.

Una cosa i l’altra en duen a pensar que aquest gènere teatral dels titelles efectivament té uns orígens arrelats en les tradicions i que Joan Amades ho va saber captar perfectament. Ara, i tal i com van dir en el Campus quan van presentar el  Centre d’Interpretació Joan Amades, l’objectiu d’aquesta entitat serà la de convertir-se en una plataforma de difusió i reconeixement de la figura i l’obra de Joan Amades, desitgem que sigui tota l’obra i atengui els titelles amb la mateixa passió que ho va fer ell.
  
Joan Gispert
Putxinel·li: agost 2014


La seducció de la manipulació



Durant aquesta 25 edició de la Fira Internacional de Titelles de Lleida, entre moltes altres activitats, han tingut lloc les 7es Jornades Tècniques, i entre diverses activitats hi havia la Master Class o taller, com us agradi més, de la Cia. Philippe Genty: Poètica de la manipulació.

Gairebé una vintena d’actors, titellaires i d’altres professionals del món de la interpretació vam assistir divendres 2 de maig a l’espai Brook de l’Aula de Teatre de Lleida i durant vuit hores vam escoltar i accionar les explicacions i consignes de l’Amador Artiga i la Marzia Gambardella, els membres de la companyia de Genty  que s’encarregaven de concentrar en aquesta sessió l’essencial d’una formació que habitualment té una durada de 4 setmanes.

L’essencial és l’espai (de nou Brook) i qui es mou en ell. Com s’organitza el cos per manipular un titella o qualsevol altre objecte o material sobre un escenari, ens porta a un  origen físic del fet teatral. I com no estem sols a escena el treball de grup és el mecanisme fonamental. Per a manipular el titella abans hem d’entendre com funciona la manipulació del nostre propi cos, ja que la complicitat entre manipulador i titella és un altre essencial. Mirada, impuls, direcció ..., construcció i deconstrucció del moviment.

Amb aquests paràmetres establerts juguem a manipular un company sense tocar-lo, xiuxiuejant el que volem que  faci a un pam d’orella. Els manipuladors ens anem tornant invisibles a escena. Entra a escena el punt fix, la connexió essencial entre espai i moviment. Explorem l’espai amb un objecte senzill, el bastó gran o petit, que implica el nostre cos de maneres diferents. I també comencem a explorar l’objecte, les seves qualitats essencials (pes, volum, material, eixos, articulacions, plans ...), el respecte a l’objecte,  una cadira plegable de fusta. Com respira una cadira?

Arriba un moment especial, manipulem tres titelles seguint les línies d’una senzilla estructura geomètrica dibuixada al terra. Experimentem la necessària seducció entre manipulador i titella, els cossos dels quals evolucionen en una dansa que va surant sobre el terra, guiada per les mirades d’un i altre que van donant focus d’atenció  a l’espectador.

Per acabar investiguem l’arquitectura de l’espai amb els diferents plans de profunditat de l’escena, i recuperem  les cadires manipulant-les com a objectes que són, però transformant-se: la memòria de l’objecte, que s’impregna de les accions que passen a escena, fent que es carreguin d’un nou sentit funcionant com a metàfora de l’objecte.

Una experiència ben intensa que ens aporta conceptes essencials per organitzar i projectar experiències futures.
  
Elena Mesa
Putxinel·li: maig 2014



Titelles i ciutats


Molts cops quan et demanen que recomanis un llibre tires del que t’acabes de llegir i llestos. També hi ha cops que recordes aquell o aquells llibres que et van deixar aquell regust tant encisador i tens necessitat de compartir-lo i és aquell el que recomanes. Un altre recurs recomanador  és tirar de clàssics que saps que mai fallen. Legítim és també recomanar llibres ‘digestius’, lleugerets, d’aquells que es llegeixen amb un somriure discret als llavis ... Totes les recomanacions són bones, però el o la recomanadora ha d’haver llegit el llibre que recomana, oi? Jo avui m’atreveixo a recomanar un llibre que encara no he llegit, però conec l’autor i malgrat no haver-lo llegit també tinc coneixement del seu contingut.

Rutes de Putxinel·li. Titelles i ciutats d’Europa, de Toni Rumbau, editat per Arola Editors, podríem dir que és un llibre de viatges i de titelles que ens portarà a descobrir a les famílies tradicionals d’aquests actors que habiten o han habitat les ciutats del vell continent, i veurem el grau de parentiu que hi ha entre molts d’ells. Podrem veure com aquest gènere teatral ha existit des de fa molt i molt de temps i que aquests petits i humils personatges s’han passejat pels carrers i teatres i han estat arrelats als teixits populars i artístics dels barris i ciutats. L’autor ens assegura que amb l’excusa dels titelles, se’ns desvelen no poques dimensions ocultes de cada una de les ciutats visitades: Lisboa, Nàpols, Palerm, Venècia, Praga, Copenhaguen, Bucarest… Ens l’haurem de llegir!

Joan Gispert
Xarxa Penedès: 22 d'abril de 2014


El Cabaret de Roser Capdevila



Molta gent coneix la il·lustradora Roser Capdevila i Valls, sobretot per la popularitat de les històries de les Tres Bessones, però a la exposició: Llapis i...acció! Roser Capdevila dibuixa, que es fa al Palau Robert de Barcelona fins el 27 d’abril, podem veure a una Capdevila no tan coneguda.

Llapis i...acció! Roser Capdevila dibuixa és una passejada pels dibuixos inicials de la autora, esbossos, il·lustracions, instruments musicals (Orquestra de cartró), cuinetes ..., evidentment passant per les famosíssimes Bessones, tot amanit amb informacions i comentaris dels fets més rellevants de la seva vida personal. Però és al final del recorregut quan s’alça el teló.

El bon ofici i la capacitat narradora de l’autora es pot veure amb la mostra de teatrins minúsculs de titelles, construïts,  articulats i animats per ella mateixa, i amb una projecció d’un vídeo que se la veu en plena funció.

Sembla ser que la senyora Capdevila va crear uns titelles per a explicar als seus néts els avantatges de l’ús del transport públic (La família Bus) i els valors de la natura, però la cosa va anant desenvolupant-se i van aparèixer nous personatges i elements a la història. Poc més tard crea tot un seguit de teatrins on cada un d’ells té la seva pròpia història, putxinel·lis, decorats, llums i altres elements escenogràfics, que regala a la família i a les amistats.

Aquesta activitat titellaire l’ha dut actualment a realitzar: El Cabaret amb la forma de teatrí de titelles. Els seus personatges són petits perfils de cartró manipulats amb tija, i alguns d’ells amb la boca i els ulls articulats. Realitza funcions privades i per divertiment. Presenta els personatges i realitza els números: els fa ballar, cantar, fumar ..., tot un cabaret.

A aquesta part final de l’exposició podria invertir-se-li  el títol, i enlloc de Llapis i  ... acció, hauria de dir-se Acció i  ... llapis.

Joan Gispert  
Putxinel·li: gener 2014 



Públic familiar. La becaina a casa ...

Un dia em vaig adonar que després d’anys fent espectacles per al públic infantil, de sobte em trobo fent espectacles per al “públic familiar”. Crec que tot és una qüestió de terminologia, com tantes i tantes coses que canvien de nom amb el temps, però descriuen la mateixa cosa.

A tots els que fem de públic ens pot agradar o no l’espectacle que hem anat a veure, i per tant al “públic infantil” també li pot passar. És totalment legítim que algun noi o noia s’avorreixi amb el que veu, no li agradi, no ho entengui... I aquí ve la pregunta: què s’ha de fer en aquests casos? Normalment quan algun infant perd el contacte amb l’espectacle, no pot estar-se quiet al seu lloc, crida, s’aixeca... I és aquí on crec que ha d’intervenir el “públic familiar”. Ja no només per a les actrius i els actors que hi ha dalt de l’escenari, sinó també perquè aquest noi o noia “alterat” ha de saber estar al lloc on és, dit d’una altra manera, ha de saber comportar-se, perquè no està sol i hi ha més públic que vol estar atent a l’espectacle.

Un espectacle infantil, o de “públic familiar”, es compon de dues parts humanes: una a dalt i l’altra a baix de l’escenari. Els que són a dalt, per molt que els agradi l’ofici, també treballen, i ho volen fer amb totes les condicions adequades, i els que són a baix, és el públic que es deixa “enredar”, o no, per la proposta. Amb aquesta definició tan simple vull recordar que un espectacle de “públic familiar” no és un “pàrquing-guarderia”, que les activitats proposades pels programadors generalment informen de l’edat recomanada, que com a “públic familiar” els adults han d’assumir coses tan simples com desconnectar els telèfons mòbils i no posar-se a xerrar un cop ha començat la funció, que no és massa grat ni per als professionals ni per als seus fills i filles veure pares i mares fent una becaineta, xerrant amb el del costat o llegint el diari mentre dura l’espectacle. I per últim, si parlem de “públic familiar” cal comportar-se com a tal. Molts cops els més menuts necessiten la complicitat dels adults que els acompanyen per compartir i perquè els ajudin, quan calgui, a entendre el que estan veient i escoltant.

Malgrat tot, com a actor, m’agrada el terme “públic familiar”.

Joan Gispert
Carrer. Fundació La Roda. Núm. 48 primavera 2009